Sempre he tingut problemes amb l’autoritat. No és que sigui desobedient o especialment rebel, és que, com l’Obèlix m’agrada saber «per què lluito». M’agraden les litúrgies i els actes col·lectius. Com a qualsevol ésser humà, m’encanta sentir que formo part d’alguna cosa i emmirallar-me amb altres persones, en directe o en diferit, a una plaça o a través de les pàgines d’un llibre. Però necessito tenir un motiu.

Ara bé, el que no m’agrada és que em diguin que he de fer una cosa perquè sí, perquè algú altre ho ha decidit així. I encara menys m’agrada sentir que em manipulen. I això és exactament el que vaig sentir ahir a una Fabià Puigserver plena fins a la bandera per assistir a un experiment escènic d’una companyia internacional que només ha fet un parell de funcions a la ciutat comtal.

El títol de l’espectacle, que traduït seria neurones mirall, en resumeix la tesi, que vindria a ser que els éssers humans ens movem, literalment i figuradament, per empatia, i lis creadoris han decidit demostrar-ho senzillament posant un mirall (gegant) davant d’una platea plena. L’espectacle és bàsicament això. Llums de la platea oberts, un beat electrònic de fons (molt suau la major part del temps) i una gravació en anglès i alemany que ens va explicant la base teòrica de lis creadoris per (d’una manera gens dissimulada) anar-nos ficant al cap el que s’espera de nosaltres. I què és això? Doncs que ens anem movent a l’uníson, fent coreografies de braços, empesos per aquest impuls indescriptible de les neurones mirall, el desig de pertànyer i la voluntat de fer coses juntis.

I sí, com us podeu imaginar, jo al cap de 5 minuts ja m’ho estava mirant tot arrufant una mica el nas, però prometo que encara amb ganes de creure en el muntatge, esperant que algú establís amb nosaltres un pacte real de confiança, que ens assegurés que allò era un espai segur, un lloc realment de creació i no una mena de laboratori on els ratolins érem nosaltres. Però passaven els minuts i continuava sense aparèixer cap mena d’intèrpret, i era totalment obvi que les veus que sentíem eren gravades (quan, als darrers 10 minuts, van aparèixer uns ballarins que van «escalar» la platea de la sala entre les butaques, gairebé em va fer pena, perquè pensava que com a mínim l’espectacle havia aconseguit quelcom mai vist, poder fer un «bolo» sense haver d’enviar intèrprets, només personal tècnic).

A la platea hi havia de tot, persones més o menys escèptiques com jo i d’altres francament compromeses amb l’obra que, espontàniament, arrencaven moviments que altres copiaven. Jo a ull diria que més de la meitat de la gent va estar jugant força temps a aquesta versió sofisticada de fer l’onada a un estadi futbol, mentre la resta ens ho miràvem més o menys de lluny. Ja avançat l’espectacle, quan aquestes persones tan compromeses van treure totes alhora uns globus de color groc vaig entendre que allò d’espontani no tenia res, i que lis creadoris del muntatge creien tan poc en les seves pròpies tesis que, per si de cas, havien posat un parell de dotzenes de còmplices a la platea, no fos cas que tothom es quedés de braços plegats escoltant la dissertació infinita sobre la sensació de grup, la necessitat de moure’ns amb altres humans, etc., etc. I mira, aleshores sí que em vaig emprenyar una mica, perquè em vaig sentir literalment enganyada.

Perquè, ja em perdonareu, i potser és perquè he vist massa coses a la vida, però tinc un problema greu amb els espectacles que t’obliguen a deixar de ser una simple espectadora per agafar les regnes i ser espontània. I el meu problema té diversos orígens. El primer: que sempre és mentida, t’ho demanen amb la boca petita. Ahir se’m van ocórrer desenes de maneres de vandalitzar l’experiència sense desobeir el que deien les veus, però no ho vaig fer perquè soc una persona educada que entén els codis del teatre i sabia que el que se’m demanava era que no fes d’espectadora «normal» sinó a la manera que se m’estava demanant en aquest cas concret, però sense passar-me. El segon: que acostumen a tractar-te d’idiota. No seria la primera, ni la segona, ni la tercera vegada que a un espectacle primer em diuen que faci alguna cosa i després m’acusen de falta de personalitat o d’amoltonament per fer-ho, ahir no va ser ben bé el cas, tot i que a estones van estar fregant la línia (i, en qualsevol cas, això mai no ho saps de primeres). El tercer: que penso que si realment vols generar alguna mena de comunió a una sala de teatre, t’ho has de currar, has d’establir pactes i hi has de posar el cos tu també. Em nego a comprar-li la moto a algú que només em tira una gravació com si estigués asseguda a un avió escoltant les recomanacions de seguretat, em sap greu, però no.

Total, que entenc que una part del públic decidís passar l’hora i mitja que durava l’espectacle movent les mans, mirant-se al mirall i encenent la llum del mòbil: estic convençuda que s’ho van passar millor que jo, però jo no podia deixar de pensar en la quantitat de diners que segur que havia costat l’espectacle i en com podria haver aprofitat molt millor aquella estona.

En sortir, vam saber que al centre de Barcelona hi havia hagut aldarulls de joves que havien llegit convocatòries inconcretes i buides a xarxes socials i s’havien uniformat i ajuntat per anar a trencar vidres i robar. Després d’haver estat una hora i mitja sentint a parlar de la relació entre democràcia i fer coses juntis per imitació, no sé, crec que l’acudit s’explica sol.

Spiegelneuronen
Intèrprets: Lorena Justribó Manion, Melissa Kieffer, Francisco Martínez, Dominique McDougal, Claudia de Serpa Soares i Wibke Storkan. Dansa i coreografia: Sasha Waltz & Guests. Dramatúrgia: Silke Bake. Música: Tobias Koch. Escenografia: Dominic Huber. Vestuari: Sandra Tiersch. Il·luminació: Martin Hauk. Vídeo: Mikko Gaestel. Assajos: Claudia de Serpa Soares. Ajudant de direcció i producció: Francisco Martínez. Assitència tècnica: Patrick Heth. Tècnic de llums: Martin Hauk. Tècnic de so: Giorgio De Santis. Tècnic de vídeo: Nova Krause. Producció en gira: Karsten Liske. Amb les veus de: Christina von Braun, professora emèrita, especialista en ciències culturals, teòrica de gènere i realitzadora. John-Dylan Haynes, professor investigador del cervell a la Charité de Berlín. Sarah Karim, sociòloga i col·laboradora científica a l’Institut de Ciències de la Readaptació, Humboldt-Universität Berlin. Tim Landgraf, professor d’intel·ligència artificial i col·lectiva. Nora Schultz, consellera científica del Consell alemany d’ètica, periodista científica independent. Tania Singer, professora de psicologia i neurociències socials. I els equips de: Teatre Lliure. Producció cia. i planificació artística: Bärbel Kern. Sostsdirector de producció cia. i direcció tècnica:Reinhard Wizisla. Cap d’administració i finances cia.: Laura Biagioni. Direcció artística i producció general: Sasha Waltz i Jochen Sandig. Menció: Aquest espectacle es va estrenar el 14 d’agost de 2024 al Salzburger Festspiele SZENE – Salzburg. Producció: Sasha Waltz & Guests i Rimini Protokoll. En coproducció amb: Salzburg Festival, Tanz Köln i Kampnagel – Internationales Zentrum für Schönere Künste. Subvencionat per: La companyia Sasha Waltz & Guests està subvencionada pel Senatsverwaltung – Kulturverwaltung (Berlín).
Data: 24-10-2024. Sala: Fabià Puigserver – Teatre Lliure.