Servidora, com la immensa majoria de catalans de la meva generació i properes, va descobrir La Rambla de les Floristes a la televisió catalana, en aquella adaptació de 1984 protagonitzada per Rosa Maria Sardà (i que es pot trobar, com gairebé tot en aquesta vida, a YouTube). Una de les coses que em va fascinar quan la vaig veure, segurament en una reposició, perquè al 84 jo tenia 3 anyets i dubto que em fascinés gaire res, va ser que la meva mare, castellanoparlant que entenia el català però no el parlava, flipava amb els monòlegs de l’Antònia. Què tenia aquell text, que a sobre era en vers, per fascinar-la?
L’altre dia, a la platea del Nacional, crec que vaig entendre-ho per fi. Té que és de debò. Que Sagarra, malgrat lligar-se a una estructura tan poc flexible com el vers per escriure aquesta peça, aconsegueix que tot, absolutament tot, soni natural, a conversa de carrer. I, per si encara fos poca cosa, ho aconsegueix fent que cada personatge tingui la seva pròpia veu, la seva pròpia manera de parlar. I, quan els sents, et venen ganes de parlar tu també en vers la resta de la teva vida. Cal ser molt bo per aconseguir aquesta màgia i Sagarra ho és. Però fins i tot el millor text pot acabar fet un nyap si no troba qui l’estimi.
Afortunadament Jordi Prat i Coll se l’ha estimat molt i ha apostat per una posada en escena i una proposta de direcció ben allunyades del que va ser el seu gran èxit de l’any passat: Els jocs florals de Canprosa. I trobo que l’encerta. D’entrada, perquè no es repeteix i, a més, perquè ha tingut clar contra qui jugava (el record col·lectiu i una mica idealitzat d’una Sardà esplendorosa en un muntatge més aviat clàssic). La seva Rambla de les Floristes funciona constantment en dos plans: l’acció pròpiament dita, il·luminada amb colors càlids a la part davantera de l’escenari, i el context, il·luminat amb colors freds i situat al fons, per on els intèrprets de repartiment passen constantment amb objectes i símbols que ens parlen de la Barcelona de l’època. Tots dos plans s’aniran ajuntant insidiosament a mesura que avancin els minuts fins fer-nos entendre que les decisions dels personatges no són tan lliures com ens agradaria creure i que l’entorn pot arribar a esdevenir irrespirable.
En escena, una Rosa Boladeras que és l’Antònia, que fa el que vol, que domina l’escena i encarna amb passió aquesta florista atrapada en una societat que encara no està a l’alçada de les seves ànsies de llibertat. L’acompanya un repartiment ben greixat i entregat. Un repartiment polivalent que diu vers, balla i canvia de pell constantment aconseguint que un escenari tan gran com el del Nacional no sembli mai buit.
I tot això en un entorn màgic i mutant pel qual veiem passar el temps i les estacions, amb escenografia de Laura Clos “Closca”, una de les escenògrafes més interessants del panorama, i llums de David Bofarull.
La Rambla de les Floristes és un d’aquells clàssics que ha aguantat amb dignitat el pas del temps, potser perquè el text va ser escrit al 1935, l’últim oasi de modernitat abans dels 40 anys de foscor que van arrasar aquest país i dels quals encara patim les conseqüències, i la lectura i la posada en escena que en fa Prat i Coll li van com anell al dit. Un muntatge que, afortunadament, girarà pel territori. Celebrem-ho.