Ramon tanca la meva personal trilogia d’aquest mes sobre la crisi dels quaranta, un espectacle que, ho confesso, no hauria anat a veure si no arriba a ser per una sèrie de circumstàncies parateatrals (Recomana.cat va oferir-me conduir la postfunció que tindrà lloc el proper dia 22 de novembre). El motiu? A banda de la crisi dels quaranta, Ramon aborda les conseqüències del diagnòstic d’Alzheimer en un progenitor, un tema que em toca molt de prop (la meva mare va morir d’Alzheimer) i que acostumo a evitar per dos motius, que són el mateix: si el muntatge toca bé el tema acostumo a plorar desconsoladament, si el toca malament, m’emprenyo com una mona. Ramon va fer-me plorar durant més de mitja hora. Però no avancem esdeveniments.
Ramon és un monòleg escrit i dirigit per Mar Monegal (nom que he apuntat i subratllat a l’agenda per seguir-li bé la pista) i protagonitzat per un Francesc Ferrer en estat de gràcia, que interpreta aquest Peter Pan a punt de complir els quaranta amb aquella veritat, aquella honestedat i aquella tendresa que fa que l’estimis des del minut u. La història arrenca amb el Ramon tornant a casa els pares perquè la seva xicota l’ha deixat. El motiu? Ella vol ser mare i ell no. En Ramon és actor i músic i no sent la necessitat de ser pare, no se sent preparat, pensa que la seva vida no és prou estable per portar fills al món, no vol que ningú depengui d’ell, perquè a dures penes sent que pot cuidar de sí mateix. Malgrat les aparences, el discurs del Ramon a la primera part és menys frívol del que sembla. Sota l’aparença del paio que no es vol comprometre, trobem un personatge complex i amb matisos, que té bones raons per fer el que fa; que, sí, que en algunes coses es comporta com un nen (però no més que el paio de quaranta mitjà) però que coneix les seves limitacions. Així, la primera part transcorre com una comèdia generacional sobre l’amor, la precarietat i els fills, amb el rerefons de tornar a casa amb uns pares que es fan grans.
Però, a poc a poc, el text introdueix detalls gairebé imperceptibles (per aquells que no els hagin viscut) fins canviar el focus i posar-lo sobre la mare del Ramon, una d’aquelles mares que porten tota la vida cuidant de la família, que són la columna vertebral i el pilar on tothom es recolza, les que van a recollir els nets al col·le i fan croquetes un cop per setmana. Una mare que molt lentament s’està desdibuixant, una mare que té Alzheimer.
Un dels encerts més incontestables de Ramon és el seu retrat del terratrèmol que suposa per un fill rebre la notícia d’aquest diagnòstic. Com passes de tenir una vida normal, en la que la teva mare cuida de tu, a la contrària, en la que tu hauràs de cuidar de la teva mare. El dolor, la impotència, la por, el desconcert, el descontrol dels primers temps, l’adaptació, el sentiment de culpa, tot explicat amb intel·ligència, humor, delicadesa i, sobretot, sense romantitzar-lo, ni convertir-lo en un drama de superació. Perquè l’Alzheimer no és cap de les dues coses. L’Alzheimer és una putada i un daltabaix, quelcom que has d’integrar a la teva vida i amb qui has d’aprendre a conviure, i això és el que fa el protagonista d’aquesta obra. Un protagonista que no estava preparat per ser pare, però que, preparat o no, haurà de fer-se càrrec de la seva mare. Santa ironia vital.
Ramon és, sens dubte, un dels millors monòlegs que he vist darrerament. Text, interpretació i posada en escena es combinen per donar lloc a un muntatge intens, commovedor i interessant que parla de fer-se gran des d’una perspectiva que no s’acostuma a posar sobre els escenaris, però que és tan real com qualsevol altra. Perquè, arribats a certa edat, tan normal és tenir fills com haver de cuidar dels pares i, malgrat que sembla que tot a la vida ens prepara per la primera cosa (que no sabem si passarà) es parla poc i malament de la segona (que és molt més probable que ens passi).
Per això després de donar-hi moltes voltes (em feia por que les emocions em destarotessin) he decidit que faré la postfunció de Recomana.cat de Ramon el proper 22 de novembre. Si voleu venir, esteu més que convidats.