Explicar la crisi dels refugiats sirians des d’Europa és complicat, perquè el perill de caure en l’apropiació de les experiències dels qui es veuen obligats a fugir per salvar la vida és sempre present, i no, nosaltres no podem saber què significa patir una guerra. Podem intentar empatitzar amb aquesta situació, però la veritat és que no en tenim ni idea.
Per això penso que Alhayat o la suma dels dies és tot un encert. Perquè aconsegueix endinsar-nos en la crua realitat dels camps de refugiats de Grècia, però ho fa des del punt de vista dels cooperants. Dels europeus que decideixen dedicar un temps de la seva vida a fer alguna cosa. Òbviament, també veurem la realitat dels habitants del camp, però el text es centra principalment en l’experiència dels que intenten buidar al mar amb un got, dels que lluiten a diari contra la burocràcia europea, els prejudicis, la manca de recursos i la precarietat d’una situació insostenible.
La protagonista d’Alhayat o la suma dels dies és una arquitecta jove que arriba a un camp de refugiats grec per fer classes d’anglès als nens del camp. Des del primer moment, la Júlia descobreix que les coses no son com havia imaginat. Els recursos són mínims, la inseguretat, total i l’apatia, tant dels habitants del camp com dels cooperants, omnipresent. Al cap i a la fi, com mantenir l’esperança en un lloc que hauria de ser de pas però que esdevé permanent per manca de respostes? En la història l’acompanyen el Hadi i la Samura, dos germans sirians que veuen passar els dies al camp, però que encara mantenen certa esperança. A través d’ells comprendrem com és la vida quan sembla que el demà no existeix, i com de diferent és ser home o dona en aquestes circumstàncies.
Georgina Latre, Manar Taljo i Moha Amazian interpreten amb encert i sensibilitat els tres protagonistes (Taljo interpreta, a més, tots els personatges incidentals) i generen des del primer moment un clima d’intimitat i veritat commovedor. Barrejant constantment català, un anglès precari i àrab transmeten perfectament la sensació d’aquest no-lloc, on tothom fa el que pot per, malgrat les evidents barreres comunicatives, establir lligams humans en mig d’un panorama desolador.
El text, signat per les germanes Laia i Aura Foguet i dirigit per la mateixa Aura, avança amb bon ritme i aconsegueix crear escenes emotives sense caure en el sentimentalisme ni la pornografia emocional. El seu relat és seré i fuig de paternalismes o culpabilitat del primer món. Un exercici complicat que superen amb nota.
Alhayat o la suma dels dies és un cant a la humanitat, a la cultura, a la sensibilitat. És un intent de recordar-nos que, darrera tota catàstrofe, hi ha persones intentant sobreviure sense perdre la dignitat malgrat un sistema inhumà i insensible que només és bo sostenint-se a si mateix. Un muntatge petit de mida, però gran en talent que val molt la pena.