Des de la irrupció del twerk a les nostres vides, el debat ha estat servit: eina de cosificació o d’empoderament? Al final, quan has sentit unes quantes discussions veus que el problema és el de sempre. El que fem les dones amb el nostre cos sembla que ha de ser autoritzat pels homes, no fos cas que els estiguéssim provocant. Perquè, pel que sembla, l’únic motiu pel qual a mi em pot venir de gust remenar el cul (o emborratxar-me, o vestir-me de determinada manera, o mostrar-me en públic) està relacionat amb la mirada masculina. I, mira, resulta que no.
D’això va Así bailan las putas, de reclamar l’espai, el cos i la sexualitat, de mostrar-nos tal com som, també amb el nostre desig, i deixar ben clar que som éssers autònoms i no decoració. Que som persones i no material per a palles (i perdoneu-me l’expressió). La màgia en aquest cas ve de la mà de dues bruixes, la Júlia Bertran i l’Anna Chinchilla, una, periodista, l’altra, professora de twerk, totes dues dones sàvies, plenes de sororitat i empenta, d’aquí que les anomeni bruixes, com aquelles altres dones sàvies i alliberades que, tal i com ens expliquen al muntatge, eren cremades a les places durant l’Edat Mitjana pel mateix delicte de sempre, el que sempre cometem les dones, intentar ser nosaltres mateixes sense demanar permís ni disculpes.
La sala gran de l’Escenari Brossa es converteix en un espai diàfan on performers i públic es confonen, un espai horitzontal i democràtic com les rotllanes a la vora del foc, un espai segur on compartir vivències, on no hi ha judicis de valor, on la por es pot esvair. És important. Bertran i Chinchilla passen d’allò universal a allò personal a mida que passen els minuts. El que comença com una classe informal de feminisme i twerk es va convertint poc a poc en una reunió íntima plena de confessions, empatia i llum. Al final, quan soni la música, ballarem amb els nostres fantasmes per acomiadar-los. L’entrega de totes dues intèrprets és total. La seva veritat escènica és commovedora i inqüestionable. La seva capacitat per connectar amb el públic és extraordinària.
Mentre veia Así bailan las putas pensava que conforma un díptic perfecte amb Aüc. De fet, l’ordre correcte per veure-les seria Aüc i Así bailan las putas. Amb la primera, prenem consciència i denunciem, amb la segona, ens abracem i ens empoderem. En tots dos casos és impossible no sortir canviada de la sala (la mateixa sala, en el meu cas). Así bailan las putas és un d’aquells textos que et travessa i et qüestiona, que t’escolta i que t’estima. Un autèntic regal que hauria de girar, girar i girar…