Hedda Gabler

Seguim amb les entrades endarrerides del blog. Avui toca Hedda Gabler.

Si no m’enganya el record (que tots sabem que és ben poc fiable a mida que passa el temps), Hedda Gabler va ser un dels primers textos teatrals que vaig llegir, i estic gairebé segura que va ser el primer que vaig llegir voluntàriament (fora de l’àmbit de l’escola). En la meva època universitària els meus ingressos eren més aviat exigus i les meves possibilitats d’anar al teatre eren nul·les. Així que algú va tenir la gloriosa idea de regalar-me un llibre d’Alianza Editorial amb dos textos d’Henrik Ibsen: Casa de muñecas i Hedda Gabler. Va ser aleshores quan vaig descobrir que la lectura de textos teatrals no substituïa, per a mi, l’assistència a una representació, i vaig decidir deixar-ho estar. Tanmateix, vaig gaudir de la lectura d’Ibsen, especialment de Hedda Gabler, i crec que per això he trigat tant a veure’n una representació. De fet, com molts sabreu, aquest muntatge és una reposició, però l’any passat no vaig trobar les ganes d’anar-hi. Tenia un record tan idealitzat de la lectura del text que em feia por esguerrar-lo (o no fer-li justícia al muntatge). La feina de David Selvas a L’habitació blava i Oleanna em va convèncer de donar-li una oportunitat. I m’alegro d’haver-ho fet.

Hedda Gabler és un text que resulta un pèl complicat d’adaptar a un moment actual sense caure en algun contrasentit. La posició i les possibilitats de les dones han canviat (per sort) una mica des de l’escriptura del text i el matrimoni ja no és la nostra única sortida. Malgrat això, el tractament de la protagonista a l’adaptació és prou creïble com per a sostenir la premissa de l’obra (aquesta gàbia de vidre que pot arribar a ofegar), malgrat convertir-la, inevitablement, en una persona una mica més frívola del que recordava.

En qualsevol cas, el treball dels actors dóna una gran consistència a la història i les situacions, i la Laia Marull està simplement perfecte en un paper molt psicològic, d’una gran profunditat i complicació. Un personatge que fa més que no diu i amaga més que no mostra, que voreja tota l’estona l’arquetipus de la boja de manual sense arribar-hi mai. La resta del repartiment està perfectament a l’alçada, amb menció especial per un dels meus actors masculins de capçalera, Francesc Orella.

Molt encertada també la direcció i adaptació, gens fàcil com deia, d’aquest text que, tot i poder semblar un pèl passat de moda, conté un fons atemporal que ens parla de la insatisfacció, la soledat i els convencionalismes en una societat tant cruel en el moment de la redacció del text com avui dia. Molt diferent en la forma però increïblement semblant en el fons.

Va ser sens dubte aquest encert en l’adaptació i la tria d’actors el que va fer tornar aquest text a la cartellera, i jo només puc celebrar haver tingut aquesta segona oportunitat.

Hedda Gabler – Autor: Henrik Ibsen. Traductor i adaptador: Marc Rosich. Director: David Selvas. Repartiment: Pablo Derqui Ejlert, Cristina Genebat, Marissa Josa, Laia Marull, Francesc Orella i Ernest Villegas. Sala: Teatre Lliure de Gràcia. Data:12/06/13. Fotografia: (c) Felipe Mena.

Comparteix aquesta entrada a:

1 Comment

  1. Pingback: La llista - Somnis de teatre

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.