Vagi per davant que no he llegit la novel·la de Joan Sales. Penso fer-ho ara que ja he vist l’adaptació teatral. Em moro de ganes de poder conèixer els personatges en profunditat i perdre’m en el seu relat de la Guerra Civil. Un relat francament diferent de tot el que he llegit abans sobre aquest tema.
Però ara toca parlar del muntatge teatral i, tot i la meva admiració per Àlex Rigola i l’excel·lent feina dels actors, he de confessar que no em va acabar d’entusiasmar.
Incerta glòria intenta d’alguna manera replicar la magnífica feina que ha fet Rigola amb l’obra de Bolaño (parlo de 2666 i El policía de las ratas): agafar una novel·la extensa genial i paradigmàtica i convertir-la en espectacle teatral. Però crec que Bolaño i Sales són molt diferents. Les històries de 2666 no passen dins dels personatges sinó a fora i el text és poètic i, alhora, senzill. Molt agradable d’escoltar. A Incerta glòria ens trobem amb una narració molt psicològica. És molt més important el que pensen i senten els personatges que no pas el que fan i el text és dens, complex, pensat per a ser llegit i no per a ser dit en veu alta. La densitat de la història, la gran quantitat d’informació que cal transmetre al públic, fa que el relat sembli atropellat. Sobretot a la primera part, on els fets es succeeixen a velocitat de vertigen sense gaire temps perquè els digerim. Suposo que aquesta sensació deu ser menys acusada en aquells que han llegit la novel·la, però els que no, avancem a tota màquina per uns fets que, almenys jo, hauria volgut assaborir amb una mica més de calma.
Pel que fa a la posada en escena, jo em quedo sens dubte amb la segona part. Aquell requadre de llum emmarcat per una peça de vídeoart (en la que veiem un primer pla en moviment de la Mar Ulldemolins) em va recordar el Rigola de Rock & roll. Va ser el moment més aconseguit del muntatge, el més íntim i emotiu, un relat epistolar que avança amb tranquilitat i confiança i ens regala el retrat més coherent dels personatges principals així com del conflicte moral de l’obra.
Pel que fa a la primera part, em va sobrar la ballarina que feia de cor. Els seus moviments espasmòdics (metàfora animal massa òbvia) i la seva forma de dir el text (força inintel·ligible) em va semblar que no aportaven gaire al conjunt. Tampoc no em va convèncer gaire l’espai escènic. El vaig trobar confús, amb els elements una mica amuntegats, ple.
A la darrera part vaig gaudir molt del sopar, un altre moment brillant en el que podem escoltar amb tranquilitat els personatges, però em vaig perdre una mica en la recta final. De nou, massa atropellada pel meu gust.
Pel que fa al repartiment, només hi ha una paraula per descriure’l: impecable. Tots ells donen vida de manera gairebé màgica a aquests personatges turmentats i complexos, que callen més que no diuen i que, a la primera part, no abandonen l’escena en cap moment. Cal esmentar especialment la feina de Pau Roca, un Juli Soleràs inquietant i magnètic; Mar Ulldemolins, tan fràgil com decidida; i Aina Calpe, l’ambigua i misteriosa Carlana que fascina el protagonista i, de pas, a tots nosaltres.
Estic segura que adaptar Incerta glòria no era tasca fàcil i és cert que el resultat obtingut per Rigola és molt interessant. El muntatge té moments meravellosos, interpretacions per a la memòria i solucions escèniques molt ben trobades. Però malgrat això, el conjunt té problemes de ritme i detalls argumentals que crec que es podrien haver resolt millor. Un espectacle, en resum, recomanable (sobretot, crec, per als lectors de Sales) però del que jo n’esperava molt més.