Vaig veure 4D òptic per primera vegada l’any 2004 a l’Auditori de Sant Cugat. Jo tenia aleshores 23 anys i vaig anar-hi, bàsicament, perquè un amic de La Floresta em va dir que podíem aconseguir entrades tirades de preu si hi anàvem dues hores abans de començar l’espectacle i érem menors de 25. A mi, que m’agradava el teatre però no tenia gaire pasta (per no dir gens) em va semblar un planazo (reivindiquem un cop més l’accés a la cultura per a aquells que no disposen de molts diners per dedicar-hi) i, sense tenir ni punyetera idea de qui era aquest tal Daulte ni cap dels actors i cap altra cosa, vaig anar-hi.
Recordo aquella funció amb certa reverència. L’obra no es feia a l’Auditori pròpiament sinó a una sala d’assaig (o a un camerino?) amb el públic assegut en cadires plegables i els intèrprets a un pam (crec que va ser la meva primera vegada a una sala així). El text, a més, era de ciència ficció, una cosa que jo ni m’imaginava que pogués passar en un teatre. Quan vaig sortir, completament entusiasmada, recordo que vaig guardar el programa de mà perquè els intèrprets m’havien agradat molt i vaig pensat que valia la pena “seguir-los”.
Per què us explico tot això? Perquè vista ara 4D òptic em va semblar una comèdia ben confegida i ben interpretada amb la qual m’ho vaig passar bé, però fa 14 anys aquest mateix muntatge em va entusiasmar i em va convèncer que el teatre era una cosa que m’agradava molt i em va empènyer en aquesta direcció. Dit d’una altra manera: em va crear afició.
I suposo que, a aquestes alçades de la meva vida, em calia una revelació així, perquè, de vegades, de molt fer una cosa perds una mica la perspectiva. És com si de molt anar a restaurants amb estrella Michelin acabessis trobant ensopits els ous ferrats, i no hauria de ser així.
4D òptic són dues obres en una: un relat de ciència ficció amb científics en un laboratori que descobreixen que poden saltar entre realitats paral·leles i una intriga criminal en la que un grup de facinerosos més aviat mediocres volen assassinar una cantant en un castell. Tots dos relats avancen en paral·lel davant dels nostres ulls fent servir recursos senzills i teatrals, com ara l’escenografia o el vestuari. Cada intèrpret té dos papers, un a cada una de les obres, i tot el conjunt funciona com un engranatge perfecte.
Daulte va esdevenir un autor i director conegut a casa nostra amb aquest text, i és natural. Malgrat que ara hi estem més acostumats (gràcies a muntatges com iMe, #lifespoiler o Tortugues, per exemple), la ciència ficció encara no és un gènere molt explotat en el teatre, i menys encara amb el nivell d’ambició formal de 4D òptic, que s’apropa d’alguna manera a guions de sèries com ara Star Trek. Però, a més, va tenir la sort de topar amb un repartiment ple de talent que, 15 anys després repeteix en escena amb uns personatges que coneixen a la perfecció i que, és més que obvi, s’estimen.
Destaca una Nora Navas que, malgrat estar una mica passada d’edat per fer de becària (però no tant, no us penseu, que el món de la investigació és una selva!), resulta divertida i totalment encantadora, també Sandra Monclús, la “dolenta” de la història, que comparteix amb Navas una de les escenes per mi més divertides, i també Jordi Rico, amb dos papers que no poden ser més diferents.
4D òptic és entreteniment pur, una d’aquelles obres que vas a veure per passar una bona estona, riure i gaudir de la màgia de l’espectacle en directe. Un d’aquells muntatges que no busca fer-nos pensar, ni denunciar res, tampoc explora cap tema amb gran profunditat ni retrata cap època. Però, sabeu? tampoc no és frívol, ni superficial, ni ofensiu, ni absurd. És una bona història ben explicada. I això està bé i és important. Perquè crea afició.
4D òptic és una obra increiblement ben escrita, dirigida, interpretada, aconseguida en tots els plans…Com a espectadora em va deixar clavada a la cadira amb ganes que no s’acabés mai.
Apunta a la comèdia i a la ciència-ficció, i encara que és molt entretinguda, passa per sobre d’ algunes puntes de reflexió incisives sobre les aplicacions i formes de la investigació científica.
Sense dubte la recomanaré a les meves millors amistats.
Gràcies per comentar, Laia!