El quadern daurat, de Doris Lessing, és una novel·la tan complexa com ambiciosa, extensa, amb una gran diversitat de tons i de capes, amb diferents històries que transcorren en paral·lel i creen un entramat únic i polièdric que hom podria pensar que és impossible de portar a escena. I, en canvi, Carlota Subirós no només s’ha atrevit a fer-ho sinó que, a més, se’n surt de manera magistral.
Aquest magnífic muntatge m’ha recordat inevitablement l’adaptació de la novel·la de Roberto Bolaño 2666 que va fer Àlex Rigola a la mateixa sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure l’any 2007. Aleshores es va parlar durant mesos de la immensitat de l’empresa, de les complicacions, de la gosadia, de l’encert en la tria del text i la posada en escena… en canvi, amb el tàndem Lessing-Subirós sembla com que tot ha passat més desapercebut, com si la cosa no fos per tant. Dona per pensar, la veritat, i més en plena setmana del 8 de març. Aquí ho deixo.
El cas és que Subirós ha sabut condensar en poc més de tres hores la densitat de trames i informació que conté l’obra de Lessing (en l’edició que tinc sobre la taula, 666 pàgines amb lletra de mosca, en anglès), una novel·la fragmentada que reflexa, precisament la fragmentació de la protagonista, Anna Wulf, una dona que intenta viure segons les seves normes, en un món, l’Anglaterra de la dècada de 1950, que ni abans ni ara ha suportat gaire bé les dissidències, i menys encara les protagonitzades per dones. A El quadern daurat no trobem un relat pretesament feminista, de fet, la mateixa Lessing va desmarcar-se d’aquest adjectiu, sinó una història escrita i protagonitzada per una dona, que aborda problemes que escapen al que tradicionalment es considera l’òrbita femenina i construeix un discurs elaborat i coherent sobre el que suposava ser una dona lliure en el moment en que va ser escrita (i que, malauradament, no sona tan llunyà mig segle després).
Nora Navas assumeix la responsabilitat d’interpretar aquesta dona, divorciada amb una filla, que manté una relació molt estreta de sororitat amb la seva amiga Molly, ha escrit una novel·la d’èxit i recull els seus pensaments i les seves vivències en quatre quaderns diferents: un on escriu sobre el passat, un altre on parla del partit comunista i la seva experiència en ell, un altre on escriu sobre si mateixa en forma de novel·la i un altre que és bàsicament un diari. Navas, que no surt d’escena pràcticament en cap moment, dona un autèntica lliçó interpretativa donant vida a aquesta dona polifacètica, sensible, dura, fràgil, intel·ligent, passional i profundament trencada, tant, que no pot entendre’s ni veure’s com un tot, sinó que ha de fer-ho per parts. La seva dissociació, tan pròpia de la malaltia mental, tema que no esquiven ni Lessing ni el muntatge, pren vida de manera subtil i precisa en el cos de Navas que es mou per l’escenari amb confiança i fermesa.
L’acompanya un repartiment on destaquen Mia Esteve, en el paper de la Molly, la seva millor amiga, les sempre magnífiques Montse Esteve i Vanessa Segura, en dos papers petits, però imprescindibles i gens senzills, i Javier Beltrán, que actua en la primera part com a narrador i en la segona com a desllorigador, amb aquella energia tan pròpia.
Per la posada en escena, Subirós ha optat per les línies rectes i els colors càlids, amb una escenografia elegant i atemporal, signada per Max Glaenzel, pensada per poder fer-hi projeccions (totes les escenes del quadern negre han estat gravades prèviament) i per canviar de to gràcies a la meravellosa il·luminació de Carlos Marquerie que acompanya la dramatúrgia i ens indica a cada pas en quin moment de la història, o a quin quadern, ens trobem. El relat flueix amb ritme i naturalitat, sense saturar-nos d’informació ni confondre’ns, una feina realment excel·lent tenint en compte el material de partida.
Com deia al principi, Carlota Subirós signa amb El quadern daurat un muntatge ambiciós i magnífic, a l’alçada d’una sala com la Fabià Puigserver, que ens darrers temps s’havia resistit molt a obrir les seves portes a creadores. Celebrem aquest canvi de rumb, però, sobretot, celebrem la bona feina de Subirós. Brava!