El teatre m’agrada per molts motius, però un d’ells és que és un art efímer.
Lis intèrprets representen cada nit la mateixa peça, sí, però el que passa cada nit sobre l’escenari és un esdeveniment únic. Això per no parlar del fet que la majoria dels espectacles que arriben a estrenar-se tenen una vida molt curta, en molts casos, pocs dies o setmanes, i, si te’ls perds, ja no tindràs manera de recuperar-los, perquè, com totis sabem, les gravacions de peces en viu són eines d’estudi o arxiu, però no tenen res a veure amb el que passa a la sala.
Suposo que això és en part el que fa que Assajar és de covards sigui tan especial, que agafa aquesta qualitat efímera del teatre i la porta al seu límit absolut. Al corral tot és efímer, no només la peça: els equips artístics, l’escenografia, l’ambient sonor, el vestuari, les indicacions de direcció. Res del que passa a un Assajar és de covards es repetirà mai més. És una cosa que es fa pel moment, efímera per definició, com les falles de València o un pastís d’aniversari.
Ser covarder (és a dir, ser hooligan d’Assajar és de covards) m’han ensenyat moltes coses, moltíssimes, però potser la més important és que he d’estar present a cada moment per poder gaudir-lo amb tota la seva intensitat, perquè tot és efímer.
Les millors nits d’Assajar és de covards sempre eren també, per a mi, les més frustrants, perquè em sentia profundament afortunada d’haver estat testimoni d’una cosa molt i molt especial i, alhora, sabia que allò havia mort en néixer i que per molt que ho intentés transmetre i explicar a qui s’ho havia perdut, fracassaria (i mira que ho he intentat vegades en aquest blog i fora d’ell), perquè així és el teatre i, més en concret, aquest esdeveniment teatral punk nascut al marge, que ha brillat amb una força increïble per a totis les que hem sabut mirar.
Tot això per dir que no vaig plorar el dia del darrer corral, malgrat que jo pensava que ho faria.
De fet, no vaig sentir ni el pes ni la tristesa que esperava sentir en saber que era l’últim i, després de pensar-hi molt, he arribat a la conclusió que era el més lògic. Perquè Assajar és de covards porta tots aquests anys ensenyant-me a acomiadar-me del corral. Perquè durant 12 anys cada corral era el darrer corral.
I això és d’una bellesa que em costa explicar, però que em dona una pau increïble.
Així doncs, sí, avui toca parlar del darrer corral i intentaré explicar-ho tot fil per randa perquè, després de tants i tants anys parlant-ne, crec que mai no he fet la crònica detallada d’un dilluns qualsevol. O potser sí. Però, en tal cas, deixeu-me intentar-ho una darrera vegada…
Baixo del D20 davant del Molino i enfilo cap al Tantarantana, al semàfor de Ronda de Sant Pau em trobo al Jaume Viñas, el director de la nit. Porta un paquet de donetes a la mà i unes espelmes d’aniversari. Ens saludem amb el carinyu habitual (ens vam conèixer al corral i això sempre crea llaços especials) i em diu que son peces d’utilleria. A la porta del Tanta ens trobem al Salva, que afegeix que el Jaume sempre porta donetes quan va a l’Assajar.
Tradicions.
Entrem al Tanta i començo a fer abraçades a la resta de staffas. Avui, després de molt de temps, vindran totes sis. Estem felices i somrients i, alhora, crec que cap de nosaltres no pot evitar pensar que és la darrera vegada que farem això en aquest context. No sabem com sentir-nos, no volem fer un funeral, volem gaudir del darrer ball. La Rocío, que per aquestes coses té una gran saviesa, ens dona la clau: «presente absoluto». Ho hem de viure tot a mida que passi i prou. Hem d’estar presents i no avançar esdeveniments. Penso que té raó, i li dic, i decideixo arrelar-me fort al moment.
L’escenari del Tanta està completament despullat. Tenint en compte l’esperit d’Assajar és de covards, és preciós que el darrer dia no hi hagi la cortina del fons que cobreix les entrades als camerinos. Hi ha una expressió que s’ha repetit molt aquests anys, «cartes amunt», que vol dir que aquí no s’amaga res. Ja sigui amb un resultat bo o dolent, tot s’explicita, s’explica i endavant, fins i tot quan no surt com estava pensat.
El teatre és una gran mentida, però només funciona quan es fa sense dir-ne mai cap.
El Jaume puja a l’escenari i comença a disparar idees. Sap com vol que sigui l’espai escènic, sap què necessita i ho explica amb energia i assenyalant en totes direccions. Li calen unes estovalles, vol que el públic estigui envoltant les intèrprets, vol saber si podrà encendre les espelmes. Les staffes no diuen que no a res i es posen a treballar, quan totes estan distretes, el Jaume m’encarrega una missió secreta. Ha inclòs un parlament d’homenatge al corral en un dels textos de l’Eu Manzanares que es llegiran aquesta nit. He d’aconseguir imprimir-los en una pàgina apart i passar-li per assajar-los amb les actrius sense que les staffes se n’enterin. Res més fàcil. Amb la complicitat de l’Andrés, el taquiller i també fan de l’Assajar, aconsegueixo les impressions i li porto al Jaume al camerino, on ja estan la Marta Aran i la Cristina Martínez, incorporació de darrera hora perquè l’actriu prevista al final no ha pogut venir. El corral sent el corral fins al darrer moment.
Quan surto del camerino, la Raquel, el Salva i la Blanca estan comptant els tamborets, les cadires i els coixins on s’asseurà el públic. En total hi ha 88 localitats.Esperem no haver de deixar ningú fora.
Al cap de poc arriben els Ual·la, un duo amb qui també tinc una relació de carinyu molt especial, perquè van fer el concert del primer Assajar és de Covards al que vaig assistir: va ser el 20 de març de 2016, prèvia invitació de la Rocío, a qui havia conegut una setmana abans a un altre espectacle on ella feia d’actriu: Vagas y maleantas. En sortir d’aquest, vaig anar a felicitar-la i ens vam posar a xerrar. Alguna cosa devia de veure en mi perquè, al cap d’uns dies, vaig rebre un mail seu que deia literalment: «Estava pensant que potser et perds l’esdeveniment més xaxi del panorama teatral i et volia convidar». Jo vaig acceptar i, què voleu que us digui, la Ro no exagerava gens. El cas és que, com us deia, en aquell meu primer corral van tocar els Ual·la, i em van FLIPAR. Després els he tornat a sentir al corral i fora, i us he de dir que si no els coneixeu potser us esteu perdent un dels grups més xaxis del panorama musical barceloní 😉
Veure els Ual·la muntant literalment una taula de fusta sobre l’escenari em fa somriure, saber que estaran al meu darrer Assajar com van estar al primer em sembla una manera magnífica de tancar un cercle.
I, de sobte, l’escenari està ple de gent: els Ual·la, la Núria (la tècnica), les actrius, les staffes, la Míriam Martí (que és la fotògrafa de la nit).
En concret, les staffes estant enganxant a terra les estovalles de paper que ha demanat el Jaume. Son vermelles amb pics blancs. «Com les que teníem a la barra els primers anys», em diu la Raquel. Aquell hule ja no existeix, perquè estava fet caldo, però l’estampat no s’ha volgut perdre el comiat.
De sobte, i per ser-hi ja tots, arriba l’Eu Manzanares amb la seva parella i la seva criatureta de 4 mesos, que es quedaran a veure l’espectacle. No recordo si és la primera vegada que ve un nadó (segurament no), però sempre és bonic.
Arriba l’hora que les staffes es preparin. Avui el dress code es pollastre/gallina, així que, ja us ho podeu imaginar, plomes, vermell, crestes i molta fantasia. Totes porten uns mitjons divertidíssims de color negre fins al genoll amb unes potes de pollastre que fan que qui els du posats sembli talment un pollastre (mireu bé les fotos i els veureu!). Els hi sobra un parell i me’l donen perquè jo també vagi a joc. I jo m’emociono i els hi dic per enèsima vegada que me les estimo amb bogeria.
Cinc minuts abans d’obrir les portes, totes les participants de la nit ens reunim dalt de l’escenari. Ens presentem i diem què farem, les staffes donen els darrers consells, ens donem les mans, ens recorden que aquí no hi ha error i que hem vingut a divertir-nos i fem el crit de guerra: «¡A PETARLO!». Aplaudim i surto disparada al carrer per no perdre’m l’entrada.
Això us juro que no sé si ho he explicat mai abans, però a l’Assajar és de covards s’entra per la porta de l’Àtic 22 i són les pròpies staffes les que surten al carrer a buscar al públic que, històricament, no hi és mai. En general, la gent es reuneix a la porta dels baixos bé perquè són verges (i no saben com va la cosa), bé perquè som veteranis i ens agrada veure com les staffes fan que s’enfaden i ens criden perquè hi anem i remuguen que no n’aprenem.
Entrar per l’Àtic ens recorda que aquest espectacle va néixer allà i, alhora, avisa al públic que això que anem a fer no és «normal». Les staffes es presenten i expliquen el que passarà a continuació i, aleshores, pregunten qui no ha vingut mai abans i els hi demanen fer el «gest» d’iniciació dels verges, que consisteix a posar els dits índex i mig fent una V sota els llavis i treure la llengua (si us sembla el signe universal del cunnilingus és perquè l’és). Un cop «desvirgadis» (i sí, el darrer dia encara van venir verges!) ens «colem» per la porta del darrere, passem per un passadís de servei, travessem un lavabo i, només aleshores, arribem al rebedor del Tantaranta, on una staffa està darrera una taula amb vi, cervesa, aigua, aigua amb gas i cervesa sense alcohol (beguda inclosa a l’entrada), repartint gots de paper al públic i bols de crispetes acabades de fer abans d’entrar, ara sí, a la sala gran del Tanta i pujar a l’escenari a seure a un coixí, un tamboret o una cadira (lis més afortunadis).
Jo decideixo seure per darrera vegada al terra, a un coixí i, quan totis han trobat el seu lloc, ara sí, comença.
Feia molt de temps que no teníem en escena a totes les staffes: Raquel Loscos (Pili-Mili), Rocío Manzano (Mili-Pili), Salvador S. Sánchez (Mary Jane), Sara Sansuan (Peggy Sue), Laura Vila Kremer (Carla Jénnifer, CJ) i Blanca Garcia-Lladó (Cejotilla). Se les veu emocionades, nervioses, tant que, quan comença la litúrgia d’explicar què és Assajar és de Covards (Ja sabeu: «Assajar és de covards són: dues lectures dramatitzades, una jam session actoral, un concert i tot en nit de dilluns, amb una beguda inclosa i la garantia de no perdre el metro (a no ser que t’hi esforcis)») una d’elles va dir «Assajar és de covards és UN…» i de seguida es va corregir. A mi em va fer molta gràcia aquest error, perquè mai en tots aquests anys les havia sentit equivocar-se precisament en aquesta frase, que és fundacional. Els nervis, el que deia.
A partir d’aquí, les staffes es presenten, presenten l’equip de la nit i expliquen tot el que ha passat i el que passarà. Comencen per «el pasado» (que és tot el que heu llegit fins ara), segueixen amb «el presente» (el notes? I ara? Doncs ja ha passat) i segueixen amb «el futuro» on expliquen que veurem la primera lectura dramatitzada, la segona lectura dramatitzada i aleshores arribarà «la pausa», on podrem fer activitats variades com ara miccionar «PIPI!» (això ho crida el públic); sortir a fumar «PITI!», intimar a les butaques del fons «KIKI!», comprar birres i xapes «CHIRRI!» (sí, ja sé que no té cap sentit, però es va votar un dia i va quedar que diríem chirri, jo hi era, en dono fe) i, per últim, apuntar-se a la llista de lis valentis que custodia el rinoceront per participar a la jam session de la segona part. Després de la pausa arribarà el concert de Ual·la, mentrestant, les valentes aniran a «preparar» la jam, tornaran, faran la jam, ens farem una foto, cantarem «We are the World We are the Children», i marxarem totes a casa sense perdre el metro si no ens hi esforcem.
Això que acabeu de llegir, amb més gràcia i més detall, és un text que es repeteix a cada Assajar. Al corral pots estar tranquil·li, només arribar t’expliquen tot el que passarà, perquè et puguis relaxar i gaudir de l’espectacle. Per lis verges és informació, per lis veteranis, una litúrgia plena de moments que coneixem a la perfecció i que ens agrada sentir i repetir una vegada i una altra.
Arriba el moment de la primera lectura (que comença en 3, 2, 1… ara!) titulada la de l’aniversari. Marta Aran i Cristina Martínez interpreten una neboda que li fa una festa d’aniversari a la seva tieta, que es gran, està malalta i és fan de les folclòriques. És en aquest text on el Jaume (amb la complicitat de l’Eu) ha afegit un parlament d’homenatge velat a Assajar és de Covards:
«Russ: Me gustaría que volvieras a soplar las velas, Tita… y… decirte que… como no conseguí preguntárselo a mamá, me gustaría preguntarte algo en nombre de todos los primos. Porque cuando algo termina, lo hace tan rápido que no te das cuenta del tiempo que ha pasado. Han sido diez años de risas, de disfraces, de palomitas… muchas palomitas. De cantar Pantoja a todo pulmón y We are the World We are the Children, que ya sería hora de que nos la aprendiéramos. La gracia de una familia es que los que la integran jamás son para siempre, pero su recuerdo sí. Familia que se ha ido, familia que ha vuelto, familia que viene y va. Y aunque un adiós jamás es un adiós para siempre, quiero preguntarte esto. Porque como decían en l’Oncle Vania de Chéjov…
Tita: ¿Y ese quién es?
Russ: Decía… hem de viure, hem de viure, i reposarem, reposarem.
Tita: Yo reposar todavía no ¿eh?
Russ: ¿Cual es tu recuerdo preferido de mí? ¿Qué es lo que no olvidarás jamás de mí? ¿Qué quieres tú que jamás olvide de ti? ¿Qué consejo te darías a ti misma si estuviéramos diez años atrás? ¿Qué puedo hacer ahora para hacerte más feliz?
Tita: Poner a Pantoja y darme un abrazo».
Les staffes i les veteranes captem les referències al vol. És bonic, és entranyable, és un regal, i les preguntes em fan pensar en moltes coses, i em venen quatre llàgrimes als ulls que m’asseco a l’aplaudiment. Miro a les staffes i sé que no he estat l’única.
A la segona lectura, la del bar, la Marta interpreta l’amo d’un bar en crisi que demana ajut a una regidora, interpretada per la Cristina. Aquí participa el públic votant diferents qüestions (cada votació té una sintonia interpretada en directe pels Ual·la, com si fos un concurs).
Els textos de l’Eu sempre tenen alguna cosa combativa i les actrius que tenim a escena també ho són, així que la cosa surt rodona, com no podia ser d’una altra manera. Si el corral ha de terminar, que bé que hagi estat amb aquests textos!!
A la pausa feo el que fem sempre, saludar-nos, riure, compartir begudes i jo, en concret, fumar. En tots aquests anys, de totes les activitats de la pausa, me n’hauré deixat el kiki sense fer. Llàstima.
Tornant de la pausa, el concert dels Ual·la és magnífic com sempre. En aquesta ocasió, només amb una taula de fusta, bosses de plàstic, la seva meravellosa inventiva i les seves veus ens expliquen històries, ens fan riure i ens enganxen des de la primera nota. De debò, si no els coneixeu, busqueu-los. Són increïbles. El concert acaba amb «Persona rara», que podria ser un bon himne del corral. Totes aquí som una mica rares, si no, això no seria possible.
El Jaume s’ha preparat la jam a consciència i lis valentis ens regalen tres improvisacions diferents. A la primera s’ajunten en grups per fer cançons de felicitació d’aniversari per la tieta del primer text; a la segona, fan propostes polítiques com si fossin la regidora i a la tercera s’acomiaden.
Les jams d’Assajar és de covards són la seva característica més pròpia i en tots aquests anys han estat sempre la part més imprevisible i genial. Malgrat que moltíssima de la gent que hi participa no són intèrprets ni tenen cap relació amb les arts escèniques, la inventiva, la originalitat i les ganes de tirar-se a la piscina que demostren sempre han fet que mai, MAI, n’hi hagi hagut cap de dolenta, incòmoda, violenta o ridícula. MAI. Les jams d’Assajar demostren moltes coses, però potser la més bonica és que quan crees un espai segur i un pacte de respecte mutu la gent respon. Seria molt fàcil vandalitzar una jam, fer el brètol o liar-la d’alguna manera, però no ha passat mai i crec que això és perquè les staffes saben generar l’ambient idoni.
Avui, a la foto de família hi sortirem totes, tot el públic, totes les persones que som a la sala.
Perquè el corral som totes.
Perquè Assajar és de covards és un oasi, un lloc segur, un espai per jugar, per gaudir del teatre, per ser tu mateixa, per escoltar, per riure, per plorar, per provar…
Perquè Assajar és de covards és el somni d’un grup de persones, les staffes, que han sabut fer-lo realitat treballant molt i amb una generositat incomparable.
Perquè Assajar és de covards és el meu lloc feliç, una llar que no sabia que necessitava.
Després de la foto cantem «We are the World We are the Children» i, un cop més, ens inventem la lletra.
Amb l’última nota surto corrents darrere de les staffes i les veig com s’abracen al camerino. Les deixo tenir el seu moment i surto al hall, on la gent encara segueix admirant els ninos de fusta del darrer cartell, obra de la meravellosa Bàrbara Massana.
Ara en una estona, ja tindrem temps d’abraçar-nos, celebrar i brindar per aquests anys.
Avui segur que perdo el metro.
Assajar és de covards – #AEDCtemporadafinal – Maig
Dramatúrgia: Eu Manzanares. Direcció: Jaume Viñas. Interpretació: Marta Aran y Cristina Martínez. Música: Ual·la. Fotografia: Míriam Martí. Disseny: Bàrbara Massana. Staffes: Laura Vila Kremer, Blanca Garcia-Lladó, Salvador S. Sánchez, Sara Sansuan, Rocío Manzano i Raquel Loscos.
Sala: Teatre Tantarantana. Data: 26/05/2025