Bé, doncs ja som aquí. Penúltim Assajar és de covards de la història (per trobar les meves disculpes pel retard, podeu consultar l’entrada del mes de març).
Quan arribo al Tantarantana el 14 d’abril, el primer que em trobo és a l’Àngela Monge ensenyant les seves opcions de vestuari a la directora de la nit, la Denise Duncan, superveterana del corral, que de seguida es decanta pel vestit i la jaqueta texana. Al cap de poc arriba el Joan Codina i, darrere seu, apareix la Júlia Cruz Sesé amb una guitarra a l’esquena. Quan se la presenta com la música de la nit, ella exclama «No soc músic!», frase que arrenca una riallada general de totes, que la mirem amb els ulls com a plats. «Soc cantant». La humilitat de la Júlia amb aquesta frase quedarà patent més endavant, quan la sentim durant les lectures i en el seu concert. La Júlia canta com els àngels i, digui el que digui ella, és músic, i si mai teniu la sort de sentir-la (només cal buscar-la a xarxes) us enamorarà.
Directora i intèrprets van cap al camerino a fer la primera lectura del text (que aquesta nit és únic, obra del Xavi Morató (pachum, pachum if you know, you know), i es dividirà en dues parts, com si fos una obra del TNC, però de 20 minuts, enlloc de 3 hores, cosa que agraïm) i jo m’hi vaig darrere per veure’ls treballar. Ho he dit abans i ho diré sempre, poder veure la feina de direcció i intèrprets en una sala d’assaig és un regal i un privilegi. Veure com les indicacions de la Denise, meticulosa, concreta i coneixedora de la feina, prenen vida en els cossos dels intèrprets, que les pillen al vol, és una experiència que et fa valorar molt més el que es veu sobre d’un escenari. És creativitat i ofici en acció. Una màgia que sorgeix de la feina ben feta. M’encanta.
A l’escenari, la Núria Dalmau (la dona a les ombres) posa altaveus i micròfons i tira cables mentre la Júlia afina la guitarra i prepara la seva actuació. A l’altre camerino, les estaffes es posen les seves millors gales per complir amb el dresscode d’anys 20, que els hi queda increïble. (Mireu les fotos de l’Anna Biendicho!).
A l’hora de sempre, les estaffes surten a donar la benvinguda a un munt de gent (un altre cop, entrades exhaurides) amb una proporció de verges espatarrant. La majoria no es creu que estan veient la penúltima edició d’un esdeveniment que s’acaba. No patiu, jo tampoc no m’ho crec.
El text del Xavi Morató, Tot anirà bé, és una història d’un pare mort i absent que torna a la terra a cuidar de la seva filla en forma d’àngel de la guarda. El que comença com una comèdia d’equívocs i embolics es transforma en un relat tendre i amb un toc trist. La direcció de la Denise i el talent de l’Àngela i el Joan fan la resta. No és fàcil, però ells fan que ho sembli. I ens fan emocionar.
Després de la pausa, la Júlia ens fa cantar, riure i gaudir amb les seves cançons, les seves històries i el seu carisma. Va ser un d’aquells concerts memorables de l’Assajar, que voldries que fossin més llargs.
Però no pot ser, de seguida, arriba la jam session, on veiem una corrúa d’ángels de la guarda que van salvant a l’anterior. La improvisació de les valentes (que són unes cracks!) va agafant volada i capes de sentit fins arribar al final, amb una valenta júnior que remata la història de la millor manera possible.
I, com sempre, al final, We are the world, we are the children.
Ja som al cap del carrer.
Demà això s’acaba, però jo segueixo en la fase 1 del dol.
Negació.
Vaig a fer veure que no passa res.
Assajar és de covards – #AEDCtemporadafinal – Abril
Dramatúrgia: Xavi Morató. Direcció: Denise Duncan. Interpretació: Àngela Monge y Joan Codina. Música: Júlia Cruz Sesé. Fotografia: Anna Biendicho. Disseny: Odile Carabantes. Staffes: Laura Vila Kremer, Blanca Garcia-Lladó, Salvador S. Sánchez, Sara Sansuan, Rocío Manzano i Raquel Loscos.
Sala: Teatre Tantarantana. Data: 14/04/2025.