Sé que hauria de demanar disculpes pel retard. Ho sé. Tinc la sensació que sempre començo igual aquestes cròniques. Vaig tard, no he tingut temps, he tingut molta feina, he estat amb migranyes i problemes d’esquena… tot això és absolutament cert. Però hi ha una part de mi que sap que hi ha una altra veritat que cal sumar a aquestes. No vull escriure aquestes cròniques. Dins meu viu una nena petita que crida no vull, no vull i no vull! Perquè quan acabi d’escriure aquestes entrades ja no n’hi haurà més. Haurà arribat el final i jo no vull que arribi. I aleshores, el meu cervell i les meves mans es neguen a aixecar acta. Si tanco els ulls i no us veig, vosaltres tampoc no em veieu, oi? Si a les criatures els funciona no veig perquè no hauria de funcionar-me a mi.

Però ni soc una criatura, ni la vida funciona així.

I el calendari obliga. Demà serà l’últim Assajar és de covards de la història. I n’escriuré, òbviament. Però abans encara me’n queden dos per glossar. Així que som-hi.

«¡Huele a teatro!». La frase li va sortir del cor a l’Andrea Artero només enfilar el passadís del Tanta camí de l’escenari on ja hi érem la Rocío Manzano, l’Adina Abad i servidora. I sí, era cert. Els teatres buits fan una olor especial que les persones que hem tingut la sort de freqüentar reconeixem i enyorem. És una olor com a fusta, pols, roba de vellut, suor i electricitat, si és que això té cap mena de sentit. «Quien lo probó lo sabe», parafrassejant a Lope.

Avui la olor de pols, però, és més present. Hi ha obres a l’edifici del Tantarantana i els tamborets on seu la gent estan totalment emblanquinats, així que mentre el Marià Llop, director de la nit, se’n va amb l’Andrea i l’Adina a llegir als camerinos (amb textos que es tornen a imprimir amb lletra més gran perquè ja no ens hi veiem com abans, jo la primera!), la Sara Sansuan i servidora agafem draps i flus-flus i ens posem a netejar seients. Les estaffes em diuen que pari, que no ho faci, però jo, a aquestes alçades, ja no puc quedar-me mirant amb el bolígraf a la mà com una mala imitació d’una poetessa maleïda. A més, aquesta nit només són tres i hi ha moltes coses que cal fer abans no comenci la cosa. Així que toca netejar tamborets. Només faltaria. Mentre passem el drap m’expliquen que fins fa relativament poc els tamborets es seguien guardant a l’Àtic i que els havien de baixar per les escales cada dilluns que tocava. Intento calcular els milers de vegades que aquestes personetes hauran pujat i baixat les escales del Tanta i em marejo.

Amb el drap a la mà ens troba la Maria Rosa, la música de la nit, que ve amb el teclat sota el braç i el seu sentit de l’humor absurd surrealista i irresistible. Li dona la benvinguda, la tècnica, la dona a les ombres, la responsable de que tot soni i es vegi, i a qui encara no us havia presentat (perquè sempre m’oblidava d’apuntar-ne el nom), la Núria Dalmau, una joia.

Quan tot sembla ben encaminat, petit drama, no apareixen els bols on s’acostumen a posar les crispetes del públic. Què? Regirem el teatre sencer i no els trobem, però n’apareixen uns altres i es salva la nit. Les muses del Tanta se’ls hauran volgut quedar de record, ves. 

Les estaffes s’acaben de vestir (avui van de sèries de la infància, així que tenim una Peggy Sue-Ranma i les Pili-Mili van de Vegeta-Mochilo (mireu SI US PLAU les fotos perquè són impagables!), i poc abans de començar arriba Larito, fotògraf de la nit, i la dramaturga Laura Mihon, veteraníssima de la casa i acabada d’arribar de Madrid. Ja hi som tots. Per cert, aquesta nit, la gent de l’equip ni tan sols no es coneixia d’abans. Això, que és molt típic del corral, està sent difícil aquest darrer any, perquè molta gent és molt veterana i repeteix, però al mes de març es va aconseguir, cosa que va fer que l’esperit AEDC estigués especialment viu.

Fora del Tanta, una munió de gent (entrades exhauriudes!) i més verges dels que podríem imaginar tenint en compte les dates, però així és. Assajar és de covards tancarà la barraca quan encara hi ha gent que descobreix la moguda i se’n enamora en el temps de descompte.

El primer text de la nit és una carta d’amor de la Mihon a Assajar és de covards. Es titula Hace justo una semana i explica el seu procés per escriure el text que li han demanat pel corral. Li passa una mica com a mi, que no vol, que no s’ho acaba de creure, i li surt una història d’una dramaturga que s’enfronta al full en blanc. No us enganyo si us dic que, entre el text i la posada en escena, em vaig emocionar molt. Pel segon text, el Marià va decidir fer participar també a la Maria Rosa. Així, l’Andrea i l’Adina es convertien en dues amigues que discutien perquè una no li havia dit a l’altra que portava una taca a la cara. I, al final, la Maria Rosa encarnava la taca i s’arrencava a cantar per Gloria Trevi. Explicat perd, ho admeto. En persona, vam riure de valent i la Maria Rosa va recuperar la tradició d’encarnar ‘coses’ a AEDC (la darrera vegada va ser la ‘dieta Mediterrània’, a la gala de 2018).

Després de la pausa, la Maria Rosa ens va posar a trapejar al ritme de Trápcula i ens va fer partir de riure amb la seva combinació única d’humor i virtuosisme musical. Si no heu vist mai la Maria Rosa en acció l’heu de conèixer. Apunteu-ne el nom.

Després va arribar la jam, la qual estic segura que va ser boníssima, però em temo que no la recordo. Sé que ho va ser perquè no vaig apuntar res a la meva llibreta, senyal que estava massa ocupada rient. O flipant. O totes dues coses. Podria recòrrer als covarders de la nit perquè m’expliquessin la cosa, però prefereixo deixar-ho així i reconèixer que la meva memòria és bona, però no tant (picada d’ullet a la Rocío, que fa poc em preguntava, com m’ho feia…).

Al final vam cantar el We are the world we are the children i cap a casa sabent que ja només en quedaven dos.

Assajar és de covards – #AEDCtemporadafinal – Març
Dramatúrgia: Laura Mihon. Direcció: Marià Llop. Interpretació: Adina Abad y Andrea Artero. Música: La Maria Rosa. Fotografia: Larito Pascual. Disseny: Bruno Hidalgo. Staffes: Laura Vila Kremer, Blanca Garcia-Lladó, Salvador S. Sánchez, Sara Sansuan, Rocío Manzano i Raquel Loscos.

Sala: Teatre Tantarantana. Data: 10/03/2025.