Demà és l’Assajar és de covards de març i justament farà un mes va ser el de febrer. Casualitat? No pas. Excepte els anys de traspàs, febrer i març són mesos bessons (com Pili i Mili) així que normalment el mateix dia que es fa l’AEDC de febrer es fa el març. Una dada random que us regalo.
I com va ser el corral de febrer? Us estareu preguntant. INTENS. Una cosa que ja sabia d’Assajar és de covards, però que aquest any visc de forma més directa pel fet de poder colar-me a l’assaig és que mai no n’hi ha dos d’iguals. I, com els melons, mai no sap com sortirà la cosa fins que no l’obres. Això, que ja havia experimentat com espectadora, ha agafat matisos ara que m’he passat a l’altra banda. I és que tot comença abans, a les 18.15, quan s’ajunta aquest equip que mai no ha treballat abans plegat. Hi ha equips que són més calmosos, d’altres que són molt xerraires, o juganers, o metòdics, que es compenetren moltíssim des del principi, que necessiten més temps i d’altres que són pura dinamita, i aquest seria el cas del mes de febrer. Amb Pol Mallafré a la direcció i Èric Pons i Francesc Marginet com a intèrprets, l’energia es va posar pels núvols des del primer moment. Tots tres amb els guions i bolígrafs a la mà al camerino del Tanta (que és on s’acostuma a fer la primera lectura, mentre es munta l’escenari) llegien, s’interrompien i es llençaven idees amb un entusiasme contagiós («Necessitem un llit», «I una butaca», «Teniu una perruca?», «Foc! Ens cal foc!» «A veure aquests llums?»). Tant, que va haver-hi un moment que vaig decidir deixar-los, perquè sentia que no volia interferir-hi. (Si mireu les fotos de la nit, d’en Josep Maria March, crec que m’entendreu).
Mentrestant, sobre l’escenari, la Raquel Loscos i el Salvador S. Sánchez pensaven com encabir 65 persones sobre l’escenari del Tanta. Amb totes les entrades venudes i la certesa que apareixeria algú a darrera hora que faria pena deixar fora, calia trobar la quadratura del requadre i posar molts coixins a terra. I, òbviament, calia ubicar els músics, que, en aquesta ocasió, eren tres persones, els integrants de Celobert, que necessitaven força espai pels seus instruments. Sort que les staffes ja s’han trobat amb moltes coses en aquests anys i no hi ha distribució que se’ls hi resisteixi.
Que, parlant d’staffes, al febrer gairebé vam fer ple. Disfressades de superheroïnes inventades, desde Superpoliéster a la Bruja escaralta (O’Hara), passant per Superochentera i altres looks encara més eclèctics (vale, ho confesso, no vaig apuntar els noms i els he oblidat…), vam poder gaudir de la presència de Raquel Loscos, Salvador S. Sánchez, Rocío Manzano, Sara Sansuan i Blanca G. Lladó, tot un luxe que ens va permetre veure en funcionament una complicitat greixada a còpia d’anys, plena d’amor i ganes de jugar. Una de les coses que més trobaré a faltar quan el corral tanqui definitivament. Però encara queden mesos.
Els textos de la nit van ser de la dramaturga Cristina Cordero, una de les més habituals del corral, salvadora d’últim minut en més d’una ocasió, participant a divereses gales i pollastre d’honor per dret propi. El primer, titulat Casa freda, era un exercici de surrealisme oníric on un personatge sinistre, afilador per més dades, visita a un altre que viu una situació de vida o mort, literalment. Èric Pons i Francesc Marginet, armats amb ganivets d’untar mantega, ens van fer riure i, perquè no dir-ho, també ens van fer una mica de mal rotllo, que d’això anava el text. El segon, L’enviat, era una sàtira política molt fineta, carregada d’humor i mala bava on, un cop més, lis dos intèrprets van donar-ho tot. (Nota: abans he dit «armats» i ara he dit «lis dos intèrprets», no és un error, quan vaig preguntar l’actriu Èric Pons quin era el seu gènere ell em va respondre que «tots!» i que triés jo quin volia fer servir a la crònica. Jo li vaig dir que «de cap manera, estimadi, els faré servir tots», només faltaria! 😉 )
A la pausa, vam poder gaudir d’un concertàs per part de Celobert, que ja ens havien deixat impressionats amb el seu ambient sonor durant les lectures dramatitzades. Us recomano que els busqueu i que els sentiu. A mi em van encantar i crec que en sentirem a parlar, com a mínim, així ho espero.
Les jams també van ser de categoria, a la primera, basada en Casa freda, lis valentis interpretaven malsons (com el de l’afilador) amb direcció en directe del Pol Mallafré, i a la segona, lis participants recollien propostes espontànies de la gent per fer discursos polítics improvisats. Jo els votaria!
Vam acabar, com sempre, cantant i desafinant fortament el We are the World, We are the Children. Al cartell de febrer, obra d’Aarón Sánchez ho diu clarament, 4 últims pollatres. És a dir, que ara només en queden tres.
Assajar és de covards – #AEDCtemporadafinal – Febrer
Dramatúrgia: Cristina Cordero. Direcció: Pol Mallafré. Interpretació: Èric Pons i Francesc Marginet. Música: Celobert. Fotografia: Josep Maria Marc. Disseny: Aarón Sánchez. Staffes: Laura Vila Kremer, Blanca Garcia-Lladó, Salvador S. Sánchez, Sara Sansuan, Rocío Manzano i Raquel Loscos.
Sala: Teatre Tantarantana. Data: 10/02/2025.