Ha arribat el dia! Avui a les 11 del matí ha començat la que serà la darrera Gala d’Assajar és de covards de la història. La culminació d’aquesta temporada final tan emocionant. El darrer ball, la darrera festa, el gran comiat.
Si demà voleu veure les tres obres que aquest matí no existien i que ja s’estan creant, us informo que encara queden entrades! L’estrena mundial d’aquest darrer pollastre serà demà a les 19.30. Obrirem portes a les 19.00 i, si sou puntuals, podreu gaudir d’un meravellós documental (que estem fent) sobre els darrers rinopollos (és a dir, nosaltres) en captivitat. Millor que el National Geogràfic!
Com veieu, estem ben ocupadis, de fet, ara mateix estic escrivint aquesta crònica des de l’escenari del Tantarantana, amb el cul sobre un coixí, el Joan Rey penjant una pantalla per projectar-hi demà vídeos i l’equip de comunicació: Larito, Cris i Àlex aquí amb mi, esperant per presentar a les staffes el nostre flamant pla de comunicació. Però no avancem esdeveniments!
El que ha passat fins ara, i que us passo a explicar, és una de les peces centrals de qualsevol gala, i és el sorteig dels equips creatius. Enguany n’hi ha tres, integrats per una persona responsable de la dramatúrgia, una encarregada de la direcció, tres intèrprets i una persona que s’encarrega de la música i l’espai sonor. A banda d’això hi ha l’equip dels freelances, que ens encarreguem de la comunicació i de vestuari i escenografia, i les staffes, que són les que fan funcionar la màquina, ens cuiden, ens escolten, ens donen de menjar i cadascuna és la persona de referència d’un dels equips. Ah! I els tècnics del Tantarantana, és clar, que sense ells no faríem res tampoc.
Per acabar-ho d’adobar cada equip artístic, sorgit d’un sorteig que es fa amb boletes (com a les competicions esportives, però sense trampes), rep el títol de l’obra que hauran de crear, una limitació de direcció (altrament dit jander, broma només pels més grans) i una altra limitació, en aquest cas de dramatúrgia).
Dit tot això, els equips han quedat confegits de la següent manera:
EQUIP 1: EAU DE POLLASTRE
TÍTOL: Neverending Story
DRAMATÚRGIA: Cristina Cordero
DIRECCIÓ: Albert Massanas
MÚSICA: Laurificación Garcia
INTÈRPRETS: Nuria Florensa, Andrea Artero i Núria Bonet
JANDER DE DRAMATÚRGIA: Es ressol un assassinat.
JANDER DE DIRECCIÓ: Una actriu és les acotacions.
EQUIP 2: A SEIS POLLOS BAJO TIERRA
TÍTOL: La dana internacional
DRAMATÚRGIA: Laura Mihon
DIRECCIÓ: Jaume Viñas
MÚSICA: Àrid Soldevila
INTÈRPRETS: Anna Tamayo, Èric Pons i Karin Barbeta.
JANDER DE DRAMATÚRGIA: Ningú no parla el mateix idioma.
JANDER DE DIRECCIÓ: Romea – Mercat – Antic
EQUIP 3: IA PAVO REAL
TÍTOL: Títol generat amb IA
DRAMATURGA: Xavi Morató
DIRECTOR: Yaiza Peña
MÚSICA: Joel Moreno
INTÈRPRETS: Rafaela Rivas, Joan Codina i Àngela Monge.
JANDER DE DRAMATÚRGIA: Basat en el diari La Razón d’avui.
JANDER DE DIRECCIÓ: Una escena passa al carrer.
Us deixo, que em criden a dinar!!
Ja he tornat!
M’he oblidat de dir-vos que enguany hem obert les boles «extres» del sorteig per descobrir quina obra no es farà ja mai més (o potser sí?). Es titula Como pollos sin cabeza i hauria estat una megautopia amb tres canvis de vestuari. Hauria estat bonica, no creieu?
Ara que ja hem acabat de dinar, les dramaturgues estan escribint per les cantonades mentre els equips xerren i descansen una mica abans que comenci l’huracà.
Enmig dels equips creatius estem els freelance, que ens dividim en dos grups, les persones de vestuari i escenografia, que són Marta Filella, Barbara Massana i Giando Corvelli i les persones encarregades de la comunicació: Larito M. Pascual, el nostre fotògraf; Àlex Locubiche i Cris Roda, que dirigeixen la comunicació i s’encarreguen de les xarxes; i servidora, que em dedico a fer la crònica i ajudar a la resta de l’equip (i aprendre’n!)
Ara em toca anar a fer algunes cosetes que es veuran demà en directe a la Gala, us he dit que queden entrades???
Son les 18.30 i els rinopollos en captivitat estan en plena activitat.
Després de dinar uns deliciosos pollatres a l’ast acompanyats de patates al caliu, gaspatxo i síndria i meló de postres (com veieu, les staffes ens cuiden moltíssim), les dramaturgues han desaparegut per anar a acabar els textos, les staffes s’han reunit per fer l’escaleta i el guió de demà i la gent de comunicació ens hem posat a perseguir els equips per fer fotos, vídeos i de tot.
De sobte, l’escenari s’ha omplert de fum! Ensurt! NOOOOO, els tècnics estaven provant la màquina de fum. És que, com us ho dic els A seis pollos bajo tierra demà pensen liarla molt. Han demanat màquina de fum, globus de colors que caiguin del sostre, una pilota de platja en forma de bola del món i un elefant (només una cosa d’aquestes és mentida).
Per recuperar-me de l’ensurt, he pujat a l’Àtic i, com a Ulises, m’han atret unes veus que venien de darrera una porta. Intrigada, he entrat a l’oficina i m’he trobat als IA pavo real cantant ‘Adiós con el corazón’ amb molt de sentiment. No tinc ni idea de què s’acomiadaven, el que sí que puc dir és que tenen unes veus meravelloses.
Després d’acomiadar-me he seguit explorant l’Àtic, però semblava ben bé desert. Com Alícia al País de les Meravelles, he anat obrint una porta rere l’altra fins arribar al fons del cau del conill i m’he trobat a la Cristina Cordero molt concentrada davant de l’ordinador, acabant el seu text.
De tornada, una altra dramaturga, la Laura Mihon, buscava també un racó tranquil on rematar la seva obra.
Segueixo el meu peregrinatge pel teatre i me’n vaig a l’oficina, per veure com van els meus companys i, com no, allà em trobo al dramaturg que em faltava, el Xavi Morató, tot content perquè estava imprimint el seu text.
I, de sobte, una altra música que ve de lluny. Han començat les proves de so a l’escenari! La veu de Laurificación entonant un himne del corral, la mítica ‘Me caes mal’ m’ha fet venir ganes de deixar-ho tot i posar-me a cantar a cor que vols.
L’equip d’escenografia i vestuari ha sortit fa unes hores a comprar material. Enguany, el seu pressupost s’ha duplicat. Tenen 20 euros per escenografia i 20 per vestuari per a cada una de les obres. ¡La casa por la ventana! Ja tinc ganes de veure què porten. (Tot just escric això i les sento que estan tornant).
Mentrestant, l’Àlex i la Cris s’estan currant uns reels increïbles, que podeu veure a l’Instagram de l’Assajar.
I com que el teatre serà conciliador o no serà, tenim un nadó a la casa, que ha vingut a prendre pit (i a rebre mimus de tothom, com us podeu imaginar).
El temps dins del teatre passa a un ritme diferent. Es fan moltes coses però l’ambient és tranquil. Ja arribarà el frenessí, no patiu, però no encara.
Ara comencen les reunions tècniques dels equips creatius amb els tècnics, les staffes i els equips d’escenografia i vestuari.
Després soparem i celebrarem una festa. Perquè això, sobretot és una celebració.
I tenim moltíssimes coses que celebrar!
No pensava seguir actualitzant, però és que acabo de pujar a l’Àtic a veure com anava la prova de vestuari de A seis pollos bajo tierra i m’he trobat a la Bàrbara dutxant un gramòfon. Que farà amb ell? Ni idea. D’ón ha sortit? D’algun lloc on hi havia moltíssima pols, això segur, (d’aquí la dutxa). Tot això, mentre les actrius s’anaven provant un vestuari d’allò més acolorit. He pensat que calia deixar això per escrit. Si no, pensaria que ho he somiat, la veritat.
Notícia de darrera hora! Acaba d’arribar el nostre DJ Abel Venet, DJmocràcia! Aquesta nit, festa assegurada!!
Ahir a la nit va ser màgic.
Primer vam sopar al terrat del Tantarantana al terra i sota les estrelles. Va ser com un pícnic on vam descobrir que es poden ballar les llenties i que la mida del colze és la dels pits quan vas a comprar al mercadillu, o algo així, no em feu gaire cas…
I després, la festa! Sempre ho diem, la festa d’Assajar és de covards és la millor festa de l’any. En general i en absolut. Quan ajuntes a un grup de gent creativa i divertida que porta tot el dia treballant plegada, el que surt és un moment d’eufòria i desmelene genial.
No explicaré res més de la festa, perquè el que passa a la festa queda a la festa. Només us diré que les festes sempre acaben amb Creep. És la nostra cançó. La única frase que sempre se’m fa rara de la cançó és quan diu ‘I don’t belong here’. La realitat és la contrària ‘I don’t belong in the outside world, but I DO belong here’. Al món de fora som rarets, aquí som a casa. Això és així.
Aquest matí hem esmorzat per darrera vegada a sobre de l’escenari. Els esmorzars de l’Assajar sempre són divertits. Som un grup de rinopollos maldormits i amb els cervells a tota velocitat. El cafè va que vola, la fruita i la Nutella també. Cap reposar forces.
El matí del diumenge, és moment d’assajos a dalt de l’escenari del Tanta, és el primer i el darres assaig abans de l’assaig general de la tarda. Les companyes de vestuari i escenografia ja han pujat i baixat l’escala de l’Àtic centenars de vegades per portar-ho tot a baix. La gent de comunicació estem gravant i muntant coses. Les staffes estan fent el guio de la Gala. El temps passa ràpid i lent.
Us confesso que fa deu minuts m’he posat a plorar. Les emocions estan a flor de pell. Avui acaba una època preciosa, i aquesta tarda ho celebrarem.
FOTOGRAFIES DE LARITO PASCUAL: instagram.com/larito_photo
[Després segueixo!!!]