Escric això estirada al llit des del mateix portàtil que he fet servir aquest cap de setmana al Tantarantana. Noto que em fa mal cada múscul i cada articulació del cos. Haver dormit menys de 4 hores entre dissabte i diumenge em passarà factura uns dies, però no em puc queixar, perquè jo tot això ja ho sabia que passaria. La d’ahir va ser la novena i última gala d’Assajar és de covards, i jo he tingut la immensíssima sort de participar-ne en sis.

De fet, porto tota la temporada esperant aquest dia, perquè igual que sabia que dormir poc em deixaria en aquest estat físic en que em trobo, també sabia que avui m’hauria d’enfrontar d’una vegada a la certesa de que ara ja sí que sí que s’ha acabat o, com a mínim que s’ha acabat aquesta etapa, aquesta era, aquesta forma de fer-ho. Perquè també és cert que la idea de que potser, qui sap, més endavant, d’alguna manera sorgeix una derivada del corral és una cosa que s’ha comentat més d’una vegada i més de dues durant el cap de setmana, sovint més en forma de desig que cap altra cosa, però jo no em vull fer il·lusions. 

Tancar el corral és un dol i la primera fase de qualsevol dol és la de negació. 

Assajar és de covards s’ha terminat i us enganyaria si no us digués que estic tristíssima, perquè sento que he perdut una casa, una de les més importants que he tingut a la meva vida, una que m’ha canviat de la manera més inesperada i bonica que mai hauria pensat. Avui em sento òrfena, vídua, però alhora molt afortunada d’haver viscut això, d’haver pogut formar part d’aquest univers inabastable.

Ahir a la Gala vaig tenir l’oportunitat de dir-ho sobre l’escenari, però vull que quedi per escrit perquè no s’oblidi i perquè no hi hagi cap mena de dubte. Assajar és de covards són elles: Raquel Loscos, Rocío Manzano, Salvador S. Sánchez, Sara Sansuan, Laura Vila Kremer i Blanca Garcia-Lladó. Citant la famosa frase, totes som contingents, però elles són necessàries.

El corral és com és, perquè elles són com són. 

L’èxit del corral no es pot ni es podrà mesurar mai en el número d’entrades venudes, ni en els guanys econòmics, ni tan sol en la repercussió mediàtica del que feien. Assajar és de covards era i havia de ser als marges, havia de ser punk per definició, perquè el que proposaven era massa revolucionari per ser mainstream, i no em refereixo al contingut ni a la forma de les seves peces (que sovint també) sinó a la seva idea que el teatre i la cultura són un dret, una forma de teixir comunitat, un espai segur i d’experimentació que haurien de ser inclusius a tots els nivells, permetre la conciliació familiar, estar al marge de les lògiques capitalistes… 

Assajar és de covards estava dissenyat per fracassar, perquè tot el que proposen va profundament a la contra del món en que vivim, però elles es van proposar fer la revolució des d’un àtic del carrer de les flors (tot i que estic segura que no van fer servir aquests termes) i això és el que van fer. Una revolució petita però constant. Una revolució que es feia persona a persona, amb paciència de formiguetes. L’èxit del corral es pot comptar en el número de vegades que les staffes han decidit no renunciar a les seves idees ni als seus compromisos ètics. En un món on tanta gent converteix la seva militància política en una pose i una manera de fer-se notar, elles s’han mantingut sempre fermes en la seva idea que allò personal és polític i, així, posar en pràctica el que pensen els hi surt sol i de manera natural. Que no vol dir sense contradiccions, dubtes, errors i inseguretats, però sí vol dir que per a elles tot això és el centre, no la perifèria, que per a elles tot això no era negociable, que fer teatre a qualsevol preu i de qualsevol manera no va ser mai el principal objectiu, perquè elles saben que abans que l’art van les persones i aquesta idea que sembla tan senzilla és en realitat una bomba. 

Estic segura que el corral no va créixer més perquè era impossible, perquè el que feia era tan antisistema que havia de ser necessàriament minoritari, però, alhora, sé que la seva manera de fer ha canviat tantes vides que seva la existència ressonarà durant molts anys i haurà donat forma d’alguna manera a moltíssimes coses que estan per venir. Així, des del seu raconet hauran canviat el món a millor molt més que altres noms més coneguts i carregats de premis que, en tot cas, quan canvien vides, només ho fan a pitjor.

A títol personal sé que no tindré mai les paraules adequades per dir i agrair a les staffes tot el que han fet per mi aquests anys. Per haver-me ajudat a entendre que viure amb por no és la manera, que no tothom em voldrà fer mal, que una altra manera d’estar al món és possible. Jo soc una de les persones que ha fet una revolució personal (que no ha terminat i crec que no ho farà mai) gràcies a vosaltres. I em consta que no soc la única, ni molt menys.

Assajar és de covards s’ha acabat, però com totes les coses importants seguirà viva dins del cor de totes les que l’estimem. Ara és feina nostra que aquest esperit, aquesta manera de fer, aquesta revolució segueixi existint. És una gran responsabilitat, però confio en que juntes ho aconseguirem. Com sempre.

Gràcies, gràcies, gràcies.

Us estimo molt.

Comença la llegenda.