Somnis de teatre va ser una part importantíssima de la meva vida entre 2012 i 2020. Van ser 8 anys intensos, plens de noves coneixences, noves amistats, aprenentatges, descobriments artístics i també personals. Una de les coses que més m’han canviat la vida és aquest blog perquè, sense ell, no seria qui soc ara.
Una altra de les coses que més m’han canviat la vida és el Roger. Ens vam enamorar l’any 2020. Quan la vida es va aturar, nosaltres vam posar la directa. Seria llarg i inútil intentar explicar en poques línies el que el Roger és per a mi. Recorrent al tòpic, diré que és l’amor de la meva vida, sona romàntic i potser fins i tot ingenu, però és així.
Les meves circumstàncies vitals i personals, i la frenada del món en general que va portar la pandèmia va fer que em replantegés moltes coses, moltíssimes. I el blog va ser una d’elles. De sobte, una cosa que m’havia omplert molt, se’m feia feixuga. De sobte, no volia sortir cada nit al teatre ni dedicar tot el meu temps lliure a escriure crítiques i informar-me de l’actualitat teatral. Vaig «tancar» el blog sense pena i sense mirar enrere (en realitat, mai no ho vaig fer del tot, de tant en tant treia el cap per aquí, sobretot per a coses relacionades amb Fira Tàrrega i AEDC). Quan ho vaig fer sabia, igual com sé ara, que la vida té etapes, que hi ha moments per a tot i que tot el que no sigui feina ho has de fer perquè et fa feliç.
Entre 2020 i 2026 les meves prioritats van canviar i el blog va quedar en suspens, mai del tot oblidat, com esperant-me, com aquella mare que sap que ara has marxat de casa, però que algun dia tornaràs.
La cosa que m’ha canviat la vida de forma més radical i injusta va succeir el darrer 7 de maig, el dia que el Roger va morir, víctima d’un càncer fulminant amb només 49 anys. Sí. Així de radical i així d’injust.
Aquests darrers mesos, la meva xarxa, teixida amb moltes complicitats nascudes arran d’aquest blog, m’acompanya, em cuida, em consola i m’estima amb la força d’un amor que és més fort que la tristesa, la por, la ràbia i la melangia. Estic de dol, potser ho estaré per sempre més, però estic bé. Els dies passen i la vida continua, tossuda, entestada a fer-me entendre que la bellesa i l’horror van de bracet en cada passa del camí.
Tot això per dir-vos que Somnis de teatre comença de nou. Ho fa des d’un lloc més adult, amb més serenitat i calma que abans, però amb la mateixa passió i el mateix compromís. El teatre i l’escriptura, l’art, sempre han estat el meu refugi i la meva trinxera.
És una decisió molt meditada i que m’omple d’il·lusió.
La tornada oficial serà al setembre, amb Fira Tàrrega (el Grec m’ha agafat massa d’hora, encara amb poca energia per tirar-m’hi de cap). Tanmateix, la vida, que és juganera, m’ha donat l’oportunitat de començar aquest nou camí amb una crítica que em fa molta il·lusió escriure i que tanca un cercle, així que no me n’he pogut estar. La trobareu tot seguit i ho entendreu tot.
Gràcies per ser-hi i ens veiem molt aviat a les platees.