Aquesta història comença el febrer de 2015, quan aquest blog encara no tenia dos anys de vida i el meu nombre de lectors era molt baixet. Ras i curt, jo no era ningú, ningú de l’àmbit teatral no em coneixia i el meu blog era un de tants (potser no eren tants, però era l’època que els blogs de teatre estaven «de moda», per dir-ho d’alguna manera).

Aquell febrer de 2015 em va arribar la newsletter de la Sala Beckett i vaig veure un espectacle que em va cridar l’atenció, es deia Ricard de 3r. Vaig comprar entrades (estem parlant de quan la Beckett era a Gràcia, és clar), i el que vaig veure en aquella sala d’assaig (perquè sí, Ricard de 3r es va estrenar a la sala d’assaig de la Beckett, no a la «gran») em va fascinar. En arribar a casa vaig escriure una de les meves entrades al blog, la vaig penjar al Twitter etiquetant, suposo, a la sala i me’n vaig oblidar.

Al cap de tres mesos, vaig rebre una invitació de La Villarroel per a la reestrena de l’espectacle. Anys després, rebre aquesta mena d’invitacions es va convertir en una cosa habitual, però, en aquell moment, per mi era una cosa nova. Nova, novíssima. Vaig dir que sí amb l’esperança de poder conèixer als membres de la companyia i felicitar-los. La sorpresa me la vaig endur jo quan, després que tot acabés, el Quim, el Gerard i la Montse es van alegrar molt de veure’m i em van donar les gràcies pel que havia escrit. Em van explicar que en ser un muntatge tan petit no havien tingut gaire repercussió i que el meu text els havia fet molt feliços i, fins i tot, l’havien fet servir per moure l’obra.

Va ser tot tan bonic i tan de veritat que, anys després, encara ens saludem amb carinyu quan ens trobem, i ens hem seguit una mica la pista. Per mi va ser una experiència fundacional. Si hi ha alguna cosa que m’agrada d’escriure de teatre és poder ajudar a fer que espectacles que trobo interessants arribin a més gent i aquella va ser la primera vegada que em va semblar que ho havia aconseguit fora del meu cercle d’amistats.

Vaig acabar veient Ricard de 3r tres vegades, a la Beckett, a La Villarroel i a la Flyhard i encara avui, després d’onze anys, que es diu aviat, recordo amb molta claredat alguns moments (cosa que, sincerament, no m’acostuma a passar).

Per això, no vaig trigar ni un minut a comprar entrades quan vaig rebre, novament, una newsletter de la Beckett anunciant un nou muntatge de Ricard de 3r amb un nou actor (que no he anat a veure) i una «continuació» de l’obra original, titulada Ricard 111, interpretada pel Quim Àvila.

En una jugada que em va recordar al director de cinema Richard Linklater i la seva trilogia dels Before…, l’equip original de Ricard de 3r es va ajuntar per imaginar com seria el protagonista onze anys després dels fets que es relaten a la primera part. (Si no has vist encara Ricard de 3r, però la vols veure, et recomano que deixis de llegir ara mateix perquè venen espòilers).

El muntatge comença amb els llums encesos i veiem el Quim/Ricard entrar en escena per la porta de públic amb una energia lluminosa i riallera. Ens dona la benvinguda a la presó on ell s’està des de fa 11 anys, i de la qual, probablement, no en sortirà mai més. Ens recomana que tinguem aficions, que no donem massa voltes al cap i que gaudim de les petites propietats que hom pot tenir quan està en una institució penitenciària, com ara, un necesser. En aquest punt inicial, el personatge sembla alegre, tranquil amb la idea de passar la vida tancat, el Ricard d’ara no s’assembla gaire a l’adolescent enfadat i perdut que vam conèixer fa uns anys.

Quan acaba el seu primer parlament, comença una escena sense text que ens serveix per conèixer la seva vida a la presó, la seva rutina, les seves activitats a la biblioteca, la bugaderia, el taller de reparació d’electrodomèstics i la pista de bàsquet, i també descobrim que el Ricard ha de prendre medicació.

A partir d’aquí, arrenca un muntatge que, com passava amb la primera part, no es pot dir que sigui un monòleg a l’ús, sinó que és un muntatge teatral per a una sola persona, interpretat magistralment per un Quim Àvila que coneix molt bé i estima aquest personatge i que, en tot aquest temps, no ha fet més que millorar una eina que ja era boníssima fa una dècada (m’ha fet molta gràcia veure que a la meva crítica de 2015 deia que apuntéssiu el nom d’aquest actor perquè faria carrera, no direu que no tinc bon ull!).

Amb una escenografia basada en gàbies d’aquelles que es fan servir als supermercats per fer la reposició (que es converteixen en llit, biblioteca, locutori, bugaderia i més), una il·luminació molt encertada, una cançó de Genesis que esdevé la banda sonora de l’estat d’ànim del protagonista i algunes sorpreses, Ricard 111 dona un sentit i un futur a un personatge que, en la primera part, estava tan perdut com els espectadors que l’observàvem, i, alhora, proposa una reflexió sobre la violència, la malaltia mental, el sistema penitenciari i les segones oportunitats. Tot això sota la fina direcció de la Montse Rodríguez i Clusella.

Un detall que us farà gràcia si veieu ara el díptic, i que a mi me’l va fer notar l’autor del text, Gerard Guix, és que els dos Ricards tenen una estructura en tres actes amb molts paral·lelismes narratius. Una mostra més que aquest projecte és un acte d’amor envers un muntatge molt especial per als seus creadors.

No cal haver vist Ricard de 3r per gaudir de Ricard 111, són peces independents i se sostenen perfectament en solitari, però el Ricard és un personatge tan fascinant, tan humà i amb tantes facetes que crec que val la pena fer aquest salt en el temps amb ell per descobrir-lo i gaudir-lo completament.

Hi haurà una nova entrega d’aquest experiment d’aquí a onze anys més? No en tinc ni idea, però us ben asseguro que si passa, m’hi trobareu.

Ricard 111
D’À Trois Teatre. Autoria: Gerard Guix. Direcció: Montse Rodríguez i Clusella. Repartiment: Quim Àvila. Escenografia: Anna Alcubierre. Il·luminació: Paula Costas. Espai sonor i ajudant de direcció: Gerard Guix. Assessorament de màgia: Martí Cordero. Fotografies: Àgata Casanovas. Edició de foto: Ricardo Ávila. Producció executiva i distribució: Cristina Ferrer / Tot Produccions. Premsa À Trois Teatre: Fernando Solla. Ajudant d’escenografia: Clea Granados Nikolaidou. Ajudant de producció: Xavier Biel. Auxiliar en pràctiques: Abril Reches. Agraïments: Quim Borrell, Albert Puigdueta, Antonio Ávila, Carles Rodríguez, Juanjo Balsera, Marta Fairén, Octavi Brull, Xavier Costas i Carlight. Una producció de l’Associació Imperfecta.
Sala: Sala Beckett (Sala de dalt). Data: 02-07-2026. Fotografia: Àgata Casanovas.