(A Peter Pan) Recreo

“Premi SGAE de Teatre – VI edició”. El propi fet que un text tan dolent com el de Recreo hagi guanyat un premi em fa bullir la sang. Que aquest premi sigui el d’una entitat que podem considerar professional (i no el d’un ajuntament d’una aldea remota) encara m’emprenya més. I no és que cregui que els premis són recompenses justes a feines que ho mereixen, no sóc tan ingenua, però sí que crec que cal traçar uns límits a l’hora de prendre el pèl al personal. Si realment els senyors de l’SGAE van creure que aquest era el millor text de la seva 6a. edició l’any 1997 només puc pensar dues coses: que el nivell de la dramatúrgia nacional estava per terra (cosa que em costa de creure) o que els senyors de l’SGAE i jo tenim idees antagòniques al respecte de què és un bon text. Com sempre, pot ser que qui està equivocada sigui jo, però què voleu que us digui…

Recreo és un text tediós, pedant, obvi i previsible sobre el subconscient, l’inconscient, els somnis, les aspiracions i la crisi dels quaranta (un tema nefast sobre el que aprofundir si em demaneu l’opinió). L’acció transcorre al pati d’una escola durant una reunió d’exalumnes. Narciso, el protagonista, recorre tot sol l’espai mentre fa memòria dels mals moments viscuts en la seva etapa escolar. Centre de les burles i el menyspreu dels seus companys, es va refugiar en el seu amic imaginari, que farà acte de presència per a recordar-li la mediocritat de la seva vida passada i actual, i acompanyar-lo en una fantasia amorosa amb la seva excompanya de pupitre.

Confusa en la posada en escena, Narciso s’expresa en castellà mentre el seu subconscient (és a dir, l’amic i la noia) s’entesta en dirigir-se a ell en català, Recreo transita per llocs comuns sense aportar res de nou a la reflexió vital que ens fem grans i no sempre ens agradem. D’altra banda el text passa de l’erudició i la grandiloqüència de les frases pomposes al registre més baix sense despentinar-se, i s’encorseta en una mena d’estructura  molt artificial (trencada en lliçons) que el propi autor oblida cap a la meitat per recuperar a corre-cuita a pocs minuts del final.

De tot el muntatge només salvaria el Xavier Ripoll, actor de qualitat i actituds més que demostrades, que defensa l’indefensable en el seu paper d’amic imaginari.

La resta, gairebé dues hores de monòleg existencial, i una mica passat de moda, trossejat en tres personatges. Un perfecte avorriment.

 

(A Peter Pan) Recreo – Autor: Manuel Veiga. Director: Boris Rotenstein. Repartiment: Pepe Zapata, Xavier Ripoll i Andrea Montero. Sala: Teatre Akadèmia. Data: 16/05/13.

Comparteix aquesta entrada a:

4 Comments

  1. Elisa Díez 21/05/2013 at 20:54

    Ostres, jo vaig diumenge pel text que m'atrau i pel Pepe Zapata, però si no fos per això aquesta crítica em tiraria enrere. Ja et diré…

    Reply
  2. Elisa Díez 26/05/2013 at 19:38

    Doncs és radicalment distinta a la teva. No és rodó, però no es mereix la crítica destroyer que fas… Despres ens queixem dels crítics "oficials"… déu n'hi do.

    Reply
  3. Gema Moraleda 26/05/2013 at 19:54

    Que jo recordi, la polèmica de la crítica als blogs, ni la vaig començar jo ni vaig intervenir-hi, més que res perquè ni faig crítiques ni m'hi considero. Jo faig opinió, la dono de la forma més argumentada possible i ningú no està obligat a compartir-la, que de blogs de teatre i pàgines per a opinar, n'hi ha la tira.

    Reply

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.