Si m’haguessin preguntat fa un parell de mesos pel Grec hauria exclamat sense ombra de dubte que el de 2020 no es celebraria. Fins i tot quan ja se’n parlava jo repetia «bé, bé [no és cert, deia bueno, bueno] això ja ho veurem, d’aquí a juliol podem passar moltes coses…». És així. No donava un euro perquè fos possible assajar ni obrir sales.
Però em vaig equivocar i, francament, me n’alegro. En un any estrany i ple d’incertesa, el Grec és com l’estiuet de Sant Martí, una treva. Uns dies per provar coses, buscar alternatives i desmuntar pors (tot i que si recordem l’apocalipsi digital que va suposar la compra d’entrades del festival, amb molta més demanda que oferta i un servidor que no va ser capaç de suportar l’atac, de por entre el públic no sembla que n’hi hagi gaire).
El cas és que el passat 1 de juliol, asseguda a la meva localitat del Teatre Grec, a distància de seguretat dels meus companys a dreta i esquerra, després d’haver accedit a la platea amb la mascareta i per ordre de fila, com es fa darrerament als avions, no vaig poder evitar sentir una certa emoció de tornar a ser allà, envoltada de desconeguts, en una nit d’estiu, per dur a terme el meu ritual pagà preferit: veure teatre.
I suposo que aquesta emoció de la primera vegada després de tant de temps és la que fa que no pugui jutjar amb gaire duresa ni objectivitat el que va presentar en escena Baró d’Evel. Ara bé, no ens enganyem, A tocar! no serà recordat pel que és com espectacle sinó pel que representa aquí i ara: la voluntat de seguir creant de manera col·lectiva malgrat les limitacions sanitàries i el desig de seguir transmetent a escena una sèrie d’emocions a través del cos, la veu, la música, la pintura, les paraules.
Així, A tocar! és una mena de patchwork en el que cadascú aporta el que millor sap fer i que, d’alguna manera, funciona com a catalitzador d’un sentiment col·lectiu inconcret però tangible. Una mena de sensació d’haver sobreviscut a la tragèdia malgrat que l’aigua encara ens arriba al coll.
Així, en aquest espectacle, els Baró d’Evel recuperen algunes escenes i imatges que ja es van veure a Falaise (cosa ben normal quan no tens gaire temps ni espai per assajar) i les combinen amb altres intèrprets i disciplines que aporten la diferència i el factor sorpresa.
La música de Raül Refree, Nicolas Lafourest i Lina, la presència de la sempre magnètica Imma Colomer en escena, els moments de la parella Camille Decourtye i Blaï Mateu i les visuals en directe de Frederic Amat van teixir, per mi, els millors moments de la nit. Una nit de celebració d’allò impensable fa uns mesos, de reafirmació del nostre amor col·lectiu al teatre i de la voluntat de treure endavant un festival en unes circumstàncies francament adverses. Així doncs, és totalment cert que A tocar! no és un espectacle rodó ni a l’alçada de les anteriors feines dels Baró d’Evel però no ho és menys que, d’aquí uns anys, el recordarem amb un somriure.