Àngels a Amèrica

No seria seriós començar a escriure sobre el muntatge Àngels a Amèrica sense posicionar-me sobre el fet que Belize, un personatge negre, sigui interpretat a l’escenari de la Fabià Puigserver per un actor blanc. Ras i curt: Belize hauria d’haver estat interpretat per un actor negre. I tant me fa que, segons argumenta ara David Selvas, no hi hagi actors negres del mateix nivell de la gent de la Kompanyia. Tant me fa per dos motius, el primer, un bon director hauria de poder ajudar algú amb un nivell inferior a brillar en el muntatge; el segon, no m’estranya que els intèrprets negres tinguin menys nivell. Treballen menys. I treballen menys, no perquè siguin més dolents (estic farta de veure actors blancs mediocres en escena) sinó perquè els directors tendeixen a assumir que els personatges que no porten marca de raça al text són blancs. Blancs als quals un negre no pot interpretar (ull aquí, perquè sembla que al revés sí que funciona, oi?). Fins que no hi hagi igualtat d’oportunitats real estic més que disposada a veure intèrprets que justegin en escena si això fa els repartiments més diversos. Però, sobretot, si el text diu que el personatge és negre no veig cap motiu defensable perquè sigui interpretat per un blanc. Cap. I projectar un mea culpa en directe per forçar l’aplaudiment em sembla lleig.

Però passem a parlar de l’obra.

Començaré dient que no sóc precisament la presidenta del club de fans del text de Tony Kushner. Àngels a Amèrica em resulta una fantasia massa ianqui, amb aquesta insistència tan estatunidenca d’intentar fer quadrar el capitalisme més salvatge amb la democràcia, la llibertat amb el conservadorisme i la innocència amb la crueltat del món. De vegades em resulten increïblement tendres i d’altres, els mataria, però sempre, sempre, em resulten avorrits. Perquè, malgrat la seva esperança sense fi, la seva fe indestructible, de la qual el darrer monòleg d’Àngels a Amèrica n’és un exemple bellíssim, Estats Units sempre acaba cedint a la seva part salvatge, conservadora i cruel. I per això ja fa temps que em van deixar de commoure.

I això és Àngels a Amèrica, el lament d’un país que a principis dels anys 80, en plena era Reagan, es desplaçava sense control cap a la dreta (igual com ara). Un lament fet pel membre d’un col·lectiu que, en aquell moment, s’enfrontava a la fi del món: la sida. L’obra de Kushner és una epopeia heroica perquè tenir sida a principis dels 80 ho era. Perquè l’abisme que suposava el diagnòstic en aquell moment era inabastable. Però també és el lament dels homes blancs i benestants, que deixa fora tots els col·lectius marginals que no tenien accés a cures mèdiques, els que a més de malats i homosexuals eren pobres (per això era tan i tan important mantenir el color de pell de Belize, l’única nota discordant d’un ventall de personatges blancs i acomodats).

Suposo que és per aquest motiu que la retallada de vuit a quatre hores que ha fet David Selvas al text sigui, en la meva opinió tot un encert. El seu Àngels a Amèrica manté tota l’essència del muntatge però esdevé una història concreta, una faula plena de fe i esperança en el futur, i no una crònica densa d’una època. Potser té més entertainment i menys política que l’original, però a mi ja m’està bé.

D’altra banda, la posada en escena, amb una escenografia que es va despullant a cada passa i va mostrant el darrere del truc, em va semblar una bona metàfora de les vides que es fan miques dels personatges. També l’ús de les càmeres quan les escenes precisaven primers plans em va semblar ben aplicat i, òbviament, les màgiques escenes de l’àngel amb la Raquel Ferri fent acrobàcies increïbles penjada del sostre em van deixar bocabadada.

Pel que fa al repartiment, en un conjunt compenetrat i còmplice, destaquen un Pere Arquillué esplèndid des de la primera a la darrera escena, amb un personatge que passa per tal quantitat de moments i emocions que és una autèntica muntanya russa i Júlia Truyol, a qui molts potser descobriran en aquest muntatge, però que altres, jo entre elles, fa temps que diem que serà una de les properes dames del teatre català. 

Àngels a Amèrica em va semblar espectacular i la vaig gaudir moltíssim, precisament per la feina de direcció i interpretació. Al cap i a la fi, és una d’aquelles obres que els ianquis anomenen “greater than life” (més grans que la vida) i té un monòleg final que si no t’emociona és que tens el cor de pedra. Però no puc evitar pensar que estem davant d’un text sobrevalorat i que, si no fos per la infinita capacitat estatunidenca de convertir-ho tot en un gran espectacle, potser a aquestes alçades no es seguiria representant.

 

Àngels a Amèrica

Autoria: Tony Kushner. Direcció: David Selvas. Intèrprets: Joan Amargós, Pere Arquillué, Quim Àvila, Clàudia Benito, Raquel Ferri, Eduardo Lloveras, Vicky Peña, Òscar Rabadan, Joan Solé i Júlia Truyol. Intèrprets del vídeo: Clàudia Benito, Joel Bramona, Lua Gatell, Eduardo Lloveras, Alfons Nieto, Jaume Solà i Joan Solé. Traducció de l’anglès i adaptació: Albert Arribas. Escenografia: Max Glaenzel. Vestuari: Maria Armengol i Clara Peluffo. Caracterització: Ignasi Ruiz. Il·luminació: Mingo Albir. So: Damien Bazin. Vídeo: Joan Rodon (dLux.pro). Coreografia: Pere Faura. Direcció de cant: Pere Jou. Assessor de judaisme: David Stolen. Ajudantia de direcció: Anna Serrano i Norbert Martínez. Ajudant d’escenografia: Josep Iglesias. Ajudant de vestuari: Marta Pell. Ajudant de vídeo: Esterina Zarrillo. Ajudant de coreografia: Clàudia SolWat. Ajudant de cant: Aurora Bauzá. Construcció d’escenografia: Pascualín i Taller d’escenografia Castells. Confecció de vestuari: Goretti Puente i Joan Baseiria. Efectes de vol creats per Accialt Flying Effects. Producció: Teatre Lliure.

Sala: Teatre Lliure. Sala Fabià Puigserver. Data: 27/10/2018. Fotografia: (c)Felipe Mena.

Comparteix aquesta entrada a:

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.