Recordo que la primera vegada que vaig veure un espectacle de La Minimal (fa 3 anys, amb El suïcidi de l’elefant hipotecat) no vaig aconseguir connectar amb el que passava. Recordo una certa sensació de caos i de neguit, com quan tens la ràdio mal sintonitzada i sents paraules, saps que estan en el teu idioma però no aconsegueixes entendre-les. Aquesta va ser la meva experiència aleshores, una experiència que em va deixar amb moltes ganes de tornar-ho a intentar, de repetir amb La Minimal.
I me n’alegro d’haver-ho fet perquè Apocalypse Uploaded va ser quelcom completament diferent, malgrat estar teixit amb els mateixos elements. L’espectacle arrenca amb 7 personatges distribuïts per l’espai, cadascun d’ells amb una seqüència de moviments que repeteix mentre ens explica què feia quan va acabar-se el món. Tots alhora. I malgrat aquest cor dissonant de veus, la història arriba, les històries arriben, i ens llancem a un viatge amb tots ells a la recerca de com va ser i què fèiem tots quan va acabar-se el món. Survivalism, transhumanisme, abelles, relacions virtuals, tragèdies, genocidis i David Bowie, entre d’altres coses, tots aquests elements es donen la mà en un espectacle que buscar activar-nos, commoure’ns i incomodar-nos.
Apocalypse Uploaded canvia de llenguatge i de ritme a cada escena. Tenim moments de moviment, moments de monòleg, moments musicals i escenes més convencionals, però l’objectiu sempre és el mateix: connectar-nos amb una història que comença parlant de la fragilitat de la vida i acaba celebrant-la, que comença parlant del final per acabar deixant-lo enrere i parlar del principi.
En escena, Eloi Benet, Esperança Crespí, Carles Cruces, Toni Figuera, Xantal Gabarró, Andrea Marinel·lo i Joan Martínez estableixen constantment complicitats. És impossible interpretar aquest muntatge dirigit per Daniela de Vecchi i escrit per Albert Pijuan sense jugar en equip i escoltar-se amb tot el cos. Un muntatge complicat en que els intèrprets donen vida a més d’un personatge (mentre juguen amb els seus noms reals) sobre un escenari força despullat on, curiosament, és el so l’element escenogràfic principal.
Vaig connectar a fons amb Apocalypse Uploaded, potser perquè era el muntatge que necessitava aquell dia (aquest mes, aquest any), perquè explicitar tots els finals ens permet relaxar-nos i somniar amb tots els principis, perquè, per una vegada, vaig tenir la sensació que no es feia servir la idea de l’etern retorn en la nostra contra, sinó molt a favor. Perquè va recordar-me que la vida cal viure-la. Potser us semblarà una tonteria, però us asseguro que per mi no va ser-ho gens.