Vaig tard. En realitat, vaig tardíssim. La meva única excusa és que m’he estat canviant de pis (amb tot el que comporta fer una mudança) i que quan encara estava desfent caixes va venir el Nadal. Vaig tard. Ho sé i demano disculpes. La meva intenció és que 2025 sigui un any amb entrades regulars en aquest blog, però de moment toca mirar enrere per explicar coses que van quedar pendents. Per exemple, el primer AEDC de la temporada final, el del mes de novembre.

Durant aquesta última temporada una de les coses que volen fer les staffes és tornar a convidar a persones que ja han participat en el corral durant tots aquests anys i barrejar-les amb persones que no hagin vingut mai. Es resisteixen (i jo també) a dir que fan un all-stars o un millors moments, perquè seria del tot injust. Perquè, sí, totes les repetidores són estrelles i són les millors, però la temporada dura el que dura i en 7 edicions mensuals que durarà la d’enguany (de novembre a maig) és impossible encabir-hi tothom que voldrien. Per tant, podem dir que serà una temporada de vellis amiguis que tornen a visitar el corral perquè sí, perquè poden i volen. I fins aquí.

Com ja us he explicat aquí, el 25 de novembre vaig arribar al Tantarantana a un quart de set de la tarda, l’hora a que estaven citadis la resta de participants. Només entrar al teatre m’hi vaig trobar amb la directora de la nit, Carla Rovira, i al cap de poc van arribar també els intèrprets, Moha Amazian i Francesc Cuéllar, el músic de la nit, Joel Moreno, i la fotògrafa, Alba Lajarín. 

Directora i intèrprets es van tancar als camerinos per fer la primera lectura (literal) dels textos i marcar com aniria la cosa. Compartir aquell petit espai amb aquelles tres bèsties va ser un regal. Veure la Carla dirigir en directe en Moha i en Fran, veure com ells canviaven al moment les seves interpretacions seguint les indicacions d’ella, com sorgien les idees en directe i s’incorporaven immediatament («Això ho farem per primera i última vegada en directe» va dir al Carla en un moment donat referint-se a una acció sorgida en aquella pluja d’idees i em va semblar un resum ideal de la situació) va ser un d’aquells regals que et fa la vida de vegades. Si veure un primer assaig, un dels moments més íntims i fràgils del procés de creació d’una obra de teatre, és sempre un plaer pel que té de màgic, veure la prèvia d’una lectura d’AEDC és com prendre una dosi doble i concentrada d’aquesta màgia, amb l’afegit que ningú no s’hi juga res i que no hi ha possibilitat d’equivocar-se. Aquí el joc del teatre es juga a fons, com criatures en un sorral, com hauríem de fer sempre les coses si no s’interposessin altres consideracions. Un cop fixades les línies mestres de la direcció s’hi va afegir la partició del Joel amb la seva música, per ambientar i acompanyar les dues escenes escrites per Markos Goikolea (l’únic membre de l’equip creatiu que participava per primera vegada a un AEDC).

Mentre tot això passava, les staffes muntaven l’espai (recordeu que a AEDC el públic seu en tamborets i coixins dalt de l’escenari del Tantarantana), es vestien seguint el dress-code de la nit, Legends, i repassaven el guió, que tampoc porten escrit, sinó que preparen al mateix temps que l’equip creatiu munta les escenes. Tot això, amb l’espetec de fons de les crispetes fent-se al microones i aquella flaire que obre la gana.

I, així, a dos quarts de nou es van obrir portes i el públic es va trobar amb que David Bowie (Sara/Peggie Sue) i Raffaela Carrà (Salva/Mary Jane) sortien a rebre’ls i Gustavo Adolfo Bécquer (Raquel/Pili-Mili) servia les begudes. I és que enguany, a més de tornar a convidant a participants d’altres anys, al corral també es recuperen dress-codes mítics (que es voten durant la setmana anterior a l’instagram d’AEDC) i el de Legends, dedicat a persones traspassades, no podia faltar. Que la Raquel sigui capaç de recitar de memòria tants poemes (plens de red flags) del conegut poeta romàntic espanyol és una dada que no teníem i que va resultar hilarant; que sigui la seva germana bessona, una coincidència totalment inesperada.

La nit va començar amb la primera lectura, ambientada a un tanatori i amb grans dosis d’humor negre, on en Moha i en Fran interpretaven un matrimoni en crisi (i amb interessos immobiliaris) a punt d’enterrar un familiar. A la segona lectura, assistíem a la gravació d’un anunci publicitari amb el Francesc Cuéllar convertit en director accelerat; en Moha Amazian, en actor publicitari intentant complaure al primer; i les staffes, en petits minions també al servei d’un director temperamental. Més humor i una posada en escena «itinerant», que començava a platea i acabava sobre l’escenari.

Del concert del Joel Moreno, que va arribar després de la pausa i que va ser magnífic, d’això no en tinc cap dubte, només vaig veure les dues darreres cançons, una d’elles un jazz cantat per Salvador S. Sánchez (no en va, el Joel Moreno és el músic de la companyia La copla de Wisconsin, de la qual forma part també en Salva (la tercera pota d’aquesta magnífica companyia és la Cinta Moreno, que no és família del Joel, per si us ho esteu preguntant)). 

I per què no vaig veure el concert? Fàcil, perquè em vaig apuntar amb les valentes per participar a la jam session actoral. Ho vaig fer per dos motius, el primer, perquè encara no havia actuat a cap des que van canviar-ne el funcionament (abans, les valentes llegien el text original de les lectures i el que variava era la posada en escena; ara, les valentes no llegeixen, sinó que fan una improvisació basada en una premissa relacionada amb el text original, i a mi això em feia pànic); el segon, perquè em feia il·lusió tenir la possibilitat de ser dirigida per Carla Rovira i Salvador S. Sánchez, dues de les meves persones preferides del món (al teatre i fora).

La jam va ser una bogeria, com no podia ser d’una altra manera. Un grup de valentes va continuar l’escena del tanatori allà on l’havíem deixat, inventant una situació de secrets familiars i declaracions d’amor; i l’altre, el meu, vam escenificar un càsting per fer de minions als estudis de gravació de la segona lectura, seguint indicacions en directe de la Carla i el Salva i acabant amb la lectura d’un paràgraf d’El capital de Marx perquè, per què no?

Com sempre, vam tancar cantant We are the World, We are the Children i intentant no pensar que tancàvem així el darrer Assajar és de Covards d’un mes de novembre. 

Assajar és de covards – #AEDCtemporadafinal – Novembre
Dramatúrgia: Markos Goikolea. Direcció: Carla Rovira. Interpretació: Moha Amazian i Francesc Cuéllar. Música: Joel Moreno. Fotografia: Alba Lajarín. Disseny: Mònica Molins. Staffes: Laura Vila Kremer, Blanca Garcia-Lladó, Salvador S. Sánchez, Sara Sansuan, Rocío Manzano i Raquel Loscos.
Sala: Teatre Tantarantana. Data: 25/11/2024.