Barbablava és una d’aquelles obres estranyes que, o bé t’atrapen, o bé no hi entres, però que, si t’atrapen, et fan gaudir del viatge. I això és el que em va passar a mi. I és que Barbablava té molt de dantesc, de macabre i d’humor negre però no és un thriller ni una obra d’acció, al contrari, és una obra pausada, d’escenes llargues i llargs monòlegs que fascinen amb la seva cadència tranquil·la i els seus finals inesperats.
Aquest Barbablava (interpretat amb tota la mestria a que ens té acostumats Xavier Ripoll) no és l’assassí de dones del conte. O sí. Però és un pobre home, discret i senzill que busca l’amor que va perdre. O potser l’amor que va matar. De fet, no ho sabem, perquè, una de les coses bones que té aquest text són les múltiples lectures i ambigüitats que ens fan dubtar a cada passa sobre si el que estem veient en escena és real o fruit de la imaginació dels protagonistes.
Pel que fa al repartiment, a part de Xavier Ripoll, que ja hem dit que fa una feina excel·lent, trobem un grup ben equilibrat i greixat on destaca una genial Àurea Márquez que devora l’escenari amb la seva energia desbordant. Les seves escenes van ser, per mi, les millors del muntatge, i la seva química amb Ripoll resultava deliciosa. La jove Clara de Ramon (a qui molts recordareu d’Agost i molts d’altres coneixereu per Kubala, Moreno i Manchón) també em va encantar, els seus personatges desprenien molta vida.
A Barbablava s’hi ha d’anar amb ganes de deixar-se encisar. Si us agraden les històries fosques, l’humor negre i els acudits macabres, la gaudireu de valent. Si creieu que l’amor mata, també.