Intentar fer una crítica d’un espectacle de quatre hores té el seu què. Especialment per algú com jo, que es nega a prendre notes del que veu (ho faig per diversos motius: per no molestar ni distreure als companys de fila, perquè la meva lletra és un drama i a les fosques, pots comptar, perquè tinc bona memòria però, sobretot, perquè prendre notes em desconnecta del que passa i jo prefereixo oblidar algun detall concret que no pas la sensació). El cas és que quatre hores donen per molt: per interessar-se, avorrir-se, sorprendre’s, divertir-se, distreure’s…

Tot això i més coses em van passar a mi veient Belgian Rules / Belgium Rules. De fet, si em pregunteu si cal fer un espectacle de quatre hores per explicar el que explica aquest us contestaré que de cap manera. Que amb dues horetes ho haguéssim tingut fet i penso que de manera més eficaç.

Ara bé, veient el que succeïa a escena entenc perfectament que Belgian Rules / Belgium Rules duri quatre hores. Perquè si una cosa va quedar-me clara de Jan Fabre és que li agrada portar les coses al límit (calgui o no calgui). Sembla que la seva gasolina és el patiment. Veient escena rere escena, era obvi que un dels seus incentius era posar els intèrprets en situacions incòmodes, esgotadores, doloroses. I, és clar, el públic no ha de ser menys.

Així, Belgian Rules / Belgium Rules desgrana peça a peça els llocs comuns de la identitat nacional d’un país tan complicat en aquest sentit com Bèlgica, un país que és un conglomerat de tres nacionalitats i que, a falta d’un idioma o una història comunes, recorre al folklore com a factor d’identitat (de fet, tot plegat recorda força Espanya). Durant quatre hores veiem desfilar els intèrprets vestits com a diferents personatges de carnaval, com a majorettes, veiem passar un esforçat ciclista, descobrim que als belgues els agrada la cervesa i els coloms però que en realitat són eriçons (tovets per dins i punxeguts per fora), que el catolicisme és tot un què, que la Primera Guerra Mundial, quin trauma, que tanmateix, el tema vendre armes, bé, que tenen por de morir i que, com qualsevol grup humà que ho sigui de debò, segueixen tot un seguit de regles, de vegades força aleatòries, per sentir que formen part d’un grup. Normes que es repeteixen amb disciplina militar i que, cap al final, esdevenen una declaració d’intencions tan naïf que feia posar vermell (al món pot haver-hi pau, els rics poden ser generosos i altres desitjos de Nadal).

Amb un ritme en general lent (per allargassat), imatges sempre impactants i un grup d’intèrprets sistemàticament eclipsat per la mà del director, Belgian Rules / Belgium Rules és un muntatge monumental on l’eix és la seva mateixa monumentalitat i el que s’explica només una eina de lluïment pel director. Personalment no és la mena de teatre que més m’interessa ni la que més em fa vibrar, però, com s’acostuma a dir en aquests casos, s’havia de veure.

Belgian Rules / Belgium Rules

Interpretació: Lore Borremans, Annabelle Chambon, Cédric Charron, Anny Czupper, Conor Thomas Doherty, Stella Höttler, Ivana Jozic, Gustav Koenigs, Chiara Monteverde, Mariateresa Notarangelo, Çigdem Polat, Annabel Reid, Ursel Tilk, Irene Urciuoli, Kasper Vandenberghe i Andrew James Van Ostade. Concepte i direcció: Jan Fabre. Autoria: Johan de Boose. Dramatúrgia: Miet Martens. Ajudant de dramatúrgia: Edith Cassiers. Composició musical: Raymond van het Groenewoud (“Belgian Rules” i “Vlaanderen Boven / Wallonie d’abord”), Andrew James Van Ostade (música de festa, paisatges sonors i “NoiRap”). Disseny del vestuari: Kasia Mielczarek i Jonne Sikkema, Les Ateliers du Théâtre de Liège, Catherine Somers (barrets de Carnestoltes). Ajudant del director: Nina Certyn. Ajudant de vestuari: Monika Nyckowska. Direcció tècnica: André Schneider. Direcció de producció: Sebastiaan Peeters. Il·luminació: Wout Janssens. Tècnics: Randy Tielemans i Kevin Deckers. So: Howard Heckers. Premsa i comunicació: Edith Cassiers. Direcció de la companyia: Mark Geurden. Coordinació empresarial: Joost Claes. Distribució internacional: Sophie Vanden Broeck. Fotografia: Wonge Bergmann i Maarten Van den Abeele. Una producció de Troubleyn / Jan Fabre. Coproduït per Napoli Teatro Festival Italia-Fondazione Campania dei Festival (Itàlia), ImPulsTanz Vienna International Dance Festival (Àustria), Théâtre de Liège (Bèlgica) i Concertgebouw Brugge (Bèlgica). Espectacle realitzat amb el suport i el finançament del Govern de Flandes.

Sala: Teatre Lliure de Montjuïc. Sala Fabià Puigserver. Data: 20/07/2018. Fotografia: (c) Wonge Bergmann/ Maarten Van den Abeele.