Comencem per les coses bones, que n’hi van haver. Malgrat tractar-se d’una posada en escena “no acabada” i amb participació d’estudiants d’una escola (participants que omplien i molt l’escenari amb el seu talent i la seva professionalitat per la qual no cobraven) el Carousel que es va veure al Teatre Grec era un bon espectacle des d’un punt de vista tècnic: una posada en escena interessant (amb un bon aprofitament de l’espai malgrat la poca escenografia), bones veus, bons intèrprets, una orquestra excelsa, un vestuari bonic, tot bé.
Però aquest encert en la part pràctica no va aconseguir distreure’m en cap moment del que estava succeint en escena, del que deien i feien els personatges, del discurs i els valors que transmetien, i no deixava de preguntar-me: per què han decidit fer aquest muntatge i no un altre? Per què dur a escena aquest musical?
Pels que, com jo abans d’ahir, no sapigueu de què va Carousel, estem davant d’un musical de 1945 (que adaptava una obra anterior, de 1909) que tracta el tema de la violència de gènere. I atenció, que la paraula tractar (no denunciar) és important aquí. El 1945 com abans i com ara els homes pegaven les dones. Sospito que aleshores potser més i tot perquè estava menys penalitzat socialment. Però també sospito que a les dones no els agradava i que potser, a aquelles alçades, començaven a queixar-se. I l’art, amics, que mai no ha estat imparcial, ni apolític, ni innocent, no devia de ser al·lié a això. I Carousel, bàsicament, intenta ser un manual d’adoctrinament sobre què fer si el teu marit et pega. Ras i curt: t’aguantes, que per això t’hi has casat; el perdones, perquè ell t’estima, només és temperamental, i esperes que es mori, moment en el qual podràs respirar alleujada. Per si no n’hi hagués prou, pel camí explica també que és possible rebre cops (físics) fortíssims que no facin mal, que més ens val com a dones triar homes conflictius perquè els bons són avorrits i no ens donaran la canya que necessitem/mereixem i, per acabar-ho d’adobar, dedica tota una cançó a enumerar tots els estereotips sexistes més rancis i casposos de la història mentre el protagonista es pregunta si el fill que tindrà serà un nen (a qui haurà d’ensenyar a ser un home dur com cal) o una dona (fràgil i bonica de qui haurà de defensar la virginitat amb ungles i dents). Dues hores d’adoctrinament dels anys 40 sobre com han de ser els homes, les dones i les relacions de parella (tot molt normatiu i heterosexual).
I aleshores és quan una es pregunta. Per què? Què té Carousel que la faci mereixedora de ser representada? Què pensen els creadors d’aquest muntatge que aporta aquest text i aquests valors al moment actual? Van pensar potser que entre el públic segurament (per estadística) hi havia dones maltractades rebent missatges increïblement tòxics? Van pensar que estaven reafirmant tots i cadascun dels pensaments que pot tenir un maltractador estàndar? Eren conscients que el text pot ser antic però que, per desgràcia, la mena de situació que presenta no està superada en absolut? Té lògica que el Festival Grec programi Només una vegada, una peça que sí que aborda el tema de la violència de gènere amb responsabilitat només quatre dies a La Bonne, una sala de 100 persones i, en canvi, faci Carousel dos dies al Teatre Grec, que té un aforament de 1900 persones? De què serveixen els discursos sobre dones creadores i percentatges i no sé què més si després passa això?
Crec que comença a ser hora que els creadors, les sales i els programadors es responsabilitzin del missatge que llancen des dels seus espectacles i escenaris. Que realment cal començar a valorar els clàssics des de tots els punts de vista, amb totes les seves implicacions, decidir a consciència si la qualitat i genialitat de l’obra compensen segons quins missatges, o si ja va sent hora que la peça s’estudïi a l’acadèmia però ha deixat de ser pertinent dalt d’un escenari, si es poden revisar i reescriure els clàssics. Serà la responsabilitat personal i el compromís de cadascú de nosaltres el que marcarà la diferència. Serà el nostre desig de fer un teatre més inclusiu, més feminista i més modern el que ho farà possible. Serà el qüestionament dels nostres privilegis i de tot allò que creiem saber el que evitarà que passin coses com això de Carousel. No es tracta de censurar es tracta de ser responsables. I, sabeu el millor? Per això no cal canviar cap llei ni invertir cap euro ni fixar cap quota. És gratis.
“El 1945 com abans i com ara els homes pegaven les dones.”
I jo també crec, Gema Moraleda, que comença a ser hora de deixar de fer servir un vocabulari tan generalista i irrespectuós amb l’home. Que afirmacions com aquestes no fan més que alimentar el rebuig a uns moviments feministes supremacistes, irracionals i sobredimensionats. Ni el 1945 ni ara els homes peguen les dones, no dic que alguns no ho facin, però m’ofen com a home que per la meva naturalesa sexual se m’agrupi en una categoria de maltractador, com qualsevol altre moviment racista o discriminatori ha fet en la història amb jueus, negres, republicans, dones… de manera generalista i indiscriminada.
Ara que està tan de moda el tema del llenguatge inclusiu, podriem tenir en compte això (suposo que si ets periodista no suposarà un gran esforç) i respectar la diversitat en l’ampli sentit de la paraula?
Tota la resta de la crítica em sembla molt adequada i envertada, només aquesta frase m’ha tocat la moral i no me n’he pogut reprimir.
Benvolgut Jesús (ja m’agradaria tenir el teu cognom per dirigir-me a tu pel teu nom complet tal i com fas tu amb mi per marcar-me bé el terreny, però no m’has dit quin és),
Aquesta incomoditat que sents és ben normal. És tan normal que fins i tot els americans, que sempre van més avançats en aquestes coses, li han posat un nom “Not all men”. Et recomano que busquis l’expressió a Google, trobaràs un munt d’articles que t’ajudaran a gestionar aquesta incomoditat. També t’ajudaran a entendre que el feminisme, per definició, ni és supremacista ni irracional ni sobredimensionat.
Moltes gràcies per comentar.