Fa molts dies que no escric aquí, això és evident i, de fet, vaig endarrerida amb el blog. Ara mateix tinc tres entrades pendents: Ocaña, reina de las Ramblas (l’última obra que vaig veure abans de que passés tot), Assajar és de covards. La Videoconferència i Actress 2020 (un espectacle de teatre confinat de Teatro de la Abadia que vaig veure ja des de casa la setmana passada (o en fa dues? Aquests dies costa comptar el pas del temps)).

Semblaria que amb tot el temps del món i els teatres tancats hauria de tenir el blog en perfecte estat de revista, però no és així. Els motius son variats. N’hi ha de pràctics, però també d’emocionals. Els pràctics es podrien resumir en que soc una de les privilegiades que durant aquest confinament està treballant al mateix ritme que abans de tot. Ja us ho explicat alguna vegada. Jo treballo a casa. Soc traductora, correctora, editora i redactora i, de moment, la meva càrrega de feina no ha canviat (potser ho farà més endavant, però de moment els encàrrecs que tenia s’han mantingut i aquí estic treballant com una boja per fer calaix pel que pugui passar). També tinc l’enorme sort d’estar sana i no tenir cap persona propera malalta. No és poca cosa.

Els motius emocionals són més complexos. Escriure de teatre en aquests moments em provoca una sensació  profunda de melancolia, una tristor que em costa de gestionar. En el fons del meu cap una veueta em diu que si escric sobre la darrera cosa que he vist tot s’haurà acabat. O, com a mínim, la vida d’abans. I crec que no estic preparada per assumir-ho.

Sé que podria veure una quantitat enorme de teatre gravat. Hi ha mil propostes de teatre en streaming (podeu veure-les recopilades, per exemple, aquí). Espectacles que no he vist i d’altres que sí. Coses interessants. Podria veure obres gravades i seguir escrivint. (O veure adaptacions cinematogràfiques de peces teatrals, per què no?) Però en realitat no puc. No tinc res en contra del teatre gravat, de fet, aquí al blog he fet ressenyes d’espectacles gravats del National Theatre anglès que he vist al cinema. Però ara, quan intento veure teatre a la tele la única cosa en la que puc pensar és en la pèrdua. En tots els espectacles que venien i que s’han ajornat. En totes les persones que m’hauria trobat al teatre. En totes les coses que no. Perquè he descobert que per mi el teatre és l’experiència, la litúrgia, el moment de reunió amb un munt de desconeguts a una sala a les fosques. Malgrat que tot això ja ho sabia, perquè us confessaré que sempre m’ha costat veure cinema a casa. Perquè em passa exactament el mateix.

M’encantaria ser més optimista. Dir que ens en sortirem, que tot anirà bé. Que n’aprendrem, que això ens farà més forts i més empàtics com a societat, que ens n’adonarem que el sistema en el que vivim és insostenible i ens ofega. Però el cert és que en el fons del meu cor, em temo el pitjor, i la por és l’emoció que tinc més a flor de pell aquests dies. I suposo que aquesta por és la clau de tot. Por a la pèrdua, por al que vindrà, por a que res ja no torni a ser com abans.

Sabeu que no acostumo a parlar de mi en aquest blog (no de manera explícita, és clar, perquè, al cap i a la fi, qualsevol crítica diu més de la persona que l’escriu que no pas del muntatge) però són temps i circumstàncies excepcionals. M’encantaria haver escrit un text lluminós, una carta d’amor al teatre i a la gent que el fa possible, a tots els artistes, tècnics i companys del periodisme cultural que aquests dies ho estan passant malament i en els quals penso sovint. Però no m’ha sortit. O potser tota aquesta pena, aquesta por i aquesta negació són la meva carta d’amor. Perquè només ens fan mal les coses que realment ens importen.

Tot això passarà. I també el que vindrà després. Tot passa. Les coses bones i les dolentes. Aquest és el meu mantra. Dia a dia.

M’he promès escriure les entrades pendents. Ho faré. Vull seguir aquí. Ara i més endavant. Passi el que passi. Si alguna cosa he après en tots aquests anys és que el teatre, la cultura, és resilient. Espero ser-ho jo també.

Com a mínim, ha deixat de ploure.

Fotografia: (c) Aitor Rodero.