Amb Amadeus acabo la meva particular temporada de National Theatre Live (em perdré l’últim muntatge) amb l’esperança de poder repetir la temporada vinent perquè, la veritat, poder veure estrenes de Londres al cinema, tant ben produïdes a nivell audiovisual i a un preu tan raonable és tot un luxe.
Amb Amadeus vaig tenir sentiments enfrontats. D’una banda la posada en escena em va semblar increïble, espectacular. Però, de l’altra, el text se’m va fer molt feixuc, especialment a la segona part. Allargassat fins a més no poder i repetitiu fins el punt que, cap al final ja no podia importar-me menys la sort de Mozart, la gelosia de Salieri o la seva revenja de Déu. Un text que arrenca bé, amb intel·ligents tocs d’humor i bon ritme, però que es desinfla a mesura que el relat es centra més i més en el geni de Mozart.
I és que el director es pren massa molèsties perquè ens posem en la pell de Salieri i odiem amb ganes el seu rival etern. Adam Gillen (amb una roba estràmbotica i multicolor, i botes Martens als peus en clara referència a les estrelles del punk) dibuixa un Mozart insuportable, histriònic, desequilibrat, inadaptat, sociòpata i desmenjat, que crida, arrossega les paraules i parla de merda cada dues frases. Un paio que vols perdre de vista com més aviat millor però que monopolitza la segona part amb les seves sortides de to. Un personatge que veiem a través dels ulls del seu gran rival però que potser no calia caricaturitzar tant. Donant la rèplica Lucian Msamati, un Salieri amb molts més matisos; divertit, desesperat i profundament humà, que arrossega la maledicció de ser, potser, el segon millor músic del seu temps, amb tanta crueltat com resignació.
El que sí em va convèncer des del primer moment va ser la posada en escena, àgil, moderna i visualment atractiva, que aprofitava tot l’espai (que és molt) de l’escenari del teatre Olivier del National Theatre de Londres per donar vida a una gran quantitat d’escenaris. Potser l’aposta més arriscada per part de la direcció va ser integrar l’orquestra en el relat i fer-los moure, entrar i sortir en cada escena. Els músics no seuen gairebé en cap moment i canvien de vestuari en moltes ocasions, ballen i interactuen amb els personatges, integrant d’aquesta manera la música encara més en el relat, d’una forma que no hauria imaginat mai. L’altre gran encert del muntatge és el vestuari, d’època però no històric i amb tocs moderns en els personatges d’Amadeus i la seva dona, un vestuari ple de color i detalls que, estic segura, vam poder apreciar molt millor els qui vam veure el muntatge al cinema.
Amadeus és un d’aquells muntatges que entren pels ulls però que, precisament, compensa amb pirotècnia escènica un text que, en la meva opinió, no acaba de ser rodó. Una llàstima.
