Connexió Londres: Rent

Quan vaig decidir anar a passar el Nadal a Londres era agost i ni se’m va passar pel cap que Rent podia estar en cartell allà per aquelles dates. De fet, la setmana abans de marxar encara no m’havia mirat la cartellera i, si no arriba a ser, un cop més, pel Kabrota, m’hagués quedat sense entrades pel meu musical preferit.

Però, per sort, la notícia em va arribar i, per fi, vaig fer realitat un somni que tenia pràcticament des que vaig veure Rent al Teatre Principal amb 18 anys: veure l’obra en anglès en un muntatge professional. És clar que jo sempre havia imaginat que això passaria a Nova York (posats a demanar…) però al final va ser a Londres. I va ser senzillament perfecte.

La producció que vaig veure té factura britànica, s’ha muntat per a commemorar els 20 anys del musical i es nota que, més enllà del motius econòmics per aixecar un projecte d’aquestes característiques, hi ha una intenció artística real i un amor i un respecte infinits pel musical de Jonathan Larson. Sense trair en res el muntatge original, els creadors d’aquest Rent han treballat per fer seus els personatges i no limitar-se a calcar la feina de l’elenc original. Cada actor ha buscat i ha trobat el seu Mark, el seu Angel, la seva Mimi o la seva Maureen afegint matisos i detalls propis, fins aconseguir un resultat que emociona com el primer dia, o potser encara més. A més, malgrat que és cert que alguns aspectes de la trama de Rent han envellit fatal, en plena conversa global sobre la gentrificació dels barris de les grans ciutats el musical ha adquirit una nova modernitat que podria proporcionar-li una segona vida en la primera línia.

Pel que fa a la posada en escena, he de dir que els escenògrafs van saber convertir la necessitat en virtut i van aprofitar al  màxim l’estret espai escènic del St James Theatre. Amb les proverbials bastides (una d’elles completament mòbil on Mimi va interpretar el clàssic Out Tonight mentre els companys la feien girar), la banda en directe, una il·luminació eficaç i un espai inexistent entre públic i actors, res no podrà fer-me oblidar la potència de mirar directament als ulls dels intèrprets en moments com Seasons of Love, I’ll cover you o La vie boheme.

En un elenc de somni on tots els intèrprets semblaven haver nascut per fer els seus papers hi destacaven Layton Williams, en el paper d’Angel, i Philippa Stefani, en el paper de Mimi. Sí, ja sé que són els dos papers caramelet d’aquesta obra, però és que aquest Angel no només era guapo, dolç, andrògin, atractiu i amb una veu magnífica, sinó que a més era un autèntic acròbata i ballarí que ens va deixar bocabadats amb el seu Today 4 U. Pel que fa Philippa Stefani, he de dir que per fi vaig veure una Mimi realment addicta, una faceta del personatge que acostuma a deixar-se de banda. La majoria de les vegades la Mimi es treballa des de la perspectiva de la fragilitat i la indefensió, però, en aquest cas, es va optar per una dona més polièdrica, que no només és fràgil o necessita amor sinó que també es drogaddicta i autodestructiva. Un encert total que Stefani va plasmar amb molta veritat. Em va enamorar.

La meva relació amb Rent és visceral, totalment de pell i defuig tota racionalitat. Vull creure que tots tenim aquella peça d’art (cançó, quadre, novel·la, digues-li el que vulguis) sense la qual la nostra vida i nosaltres mateixos no seríem igual. Jo vaig veure Rent en un  moment molt concret i complicat de la meva vida i, tot sovint, hi he tornat en busca de consol quan les coses no m’han anat com jo voldria. Veure Rent com jo sempre l’havia vist al meu cap era quelcom que pensava que no em passaria mai. Pensava que mai cap muntatge em semblaria a l’alçada. Però el cas és que aquest va ser-hi. I em va fer plorar com un nadó i caminar un pam per sobre terra la resta del dia. No podré oblidar-ho mai.

Rent
Llibret, música i lletres: Jonathan Larson. Repartiment: Billy Cullum, Ross Hunter, Ryan O’Gorman, Javar La’Trail Parker, Layton Williams, Philippa Stefani, Lucie Jones, Shanay Holmes, Jenny O’Leary, Katie Bradley, Joshua Dever, Kevin Yates, Bobbie Little, Christina Modestou, Jordan Laviniere i Harrison Clark. Músics: Mike Dunne, Nick Pinchbeck, Bret Vanderburg, Gareth Roberts i Phij Adams. Director: Bruce Guthrie. Coreògraf: Lee Proud. Supervisor musical: Phil Cornwell. Disseny de producció: Anna Fleischle. Disseny de vestuari: Loren Elstein. Disseny de llums: Rick Fisher. Disseny de so: Mike Walker. Disseny de vídeo: Andrzej Goulding. Càsting: Will Burton.
Sala: St James Theatre. Data: 03/01/2017.

Comparteix aquesta entrada a:

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.