Cúbit és una d’aquelles històries petites i innocents en aparença que, quan menys t’ho esperes, esclata amb tota la força i sense por d’esquitxar. El tema és tan vell com inabastable, tan universal com particular, la sempre complicada família.
I és que Cúbit ens recorda que, tot sovint, els relats familiars són completament diferents segons a qui preguntis de la família. Si, a més, et dediques a buscar testimonis externs, la cosa segurament se n’acabarà anant de les mans.
Dos germans es presenten a casa de la mare (vídua) sense avisar, i s’hi troben al fill d’un amic dels seus pares, que li fa de secretari en l’elaboració d’una biografia de la fundació que ella va crear amb el seu marit i el pare del noi. El que hauria de ser un cap de setmana familiar, esdevé camp de batalla. S’hi lluita per l’atenció, per l’amor, per la veritat i pels agravis.
El text, que sempre presenta la cara i la creu de cadascuna de les escenes (és a dir, el que es diuen els personatges a la cara i a l’esquena) està teixit amb bon ritme i una gran habilitat a l’hora de donar forma i fons als personatges, tots molt més complexos del que podrien semblar a primera vista.
En un repartiment indubtablement inspirat, destaca la magnífica i visceral Anna Azcona que interpreta una dona forta, amb caràcter i molt intel·ligent, una mare progre que vol que els seus fills li diguin Paula i no mare. Pel que fa la posada en escena, em va semblar una mica clàssica, amb uns foscos potser massa llargs entre escenes, però eficaç i pensada per fer brillar les interpretacions.
Els fills de progres que tot just enfilen la quarantena se sentiran, potser, identificats amb aquesta família i les seves tribulacions, la resta, gaudiran d’un text excel·lent, una intriga ben tramada i unes magnífiques interpretacions. No es pot demanar més.