La mort és la única cosa que ens assegura la vida. Quan naixem no podem saber absolutament res del nostre futur, excepte que un dia morirem. I, malgrat aquesta única certesa, la mort segueix sent el gran tabú, el concepte innominable, el fet que menys volem afrontar. Però tot això es fa miques quan la mort arriba a poc a poc, amb preavís, en forma de malaltia terminal. I d’això parla El mal morir, de la mort anunciada i de les reaccions que suscita.
Cal aplaudir l’encert d’Adrià Olay a l’hora d’equilibrar un text que podria haver esdevingut fàcilment un drama de llàgrimes i mocador o una comèdia negra esbojarrada. En lloc d’això, Olay transita pel terme mig (aquell que diuen que és la llar de la virtut) per fer-nos passar d’un sentiment a un altre, empatitzar amb el que passa i plantejar-nos preguntes.
El protagonista d’El mal morir és un home de quaranta anys amb un càncer terminal que decideix refugiar-se en aquell lloc segur de l’adolescència: casa els pares, dònuts, Coca-Cola i còmics de superherois. Davant de la mort, el protagonista torna als anys en que tots pensem que serem immortals. La seva germana, preocupada, va a buscar-lo per convèncer-lo de seguir amb el tractament malgrat el pronòstic. A partir d’aquí, l’acció es desenvolupa seguint d’una manera poc ortodoxa les fases del dol (negació, ira, negociació, depressió i acceptació). El dol de qui mor i el dol de qui acompanya. Les incerteses i les preguntes, els comiats i els preparatius, el desig de deixar certa petjada al món.
Òscar Galindo i Marta Genís interpreten amb encert els germans protagonistes, sense caure en la caricatura, amb naturalitat i veritat. Ramon Garrido interpreta tota la resta de personatges, des del pare dels protagonistes al marit de la germana, canviant de pell a cada pas en una feina ben complicada.
El mal morir aborda un tema complicat, que, de fet, mai no ve de gust plantejar-se, amb humor i delicadesa, amb una gran humanitat. Quan acaba et deixa amb el cor una mica encongit, però, i potser aquesta és la seva més gran virtut, amb una mica menys de por. I s’agraeix.