Ja fa molt de temps que tinc la sensació que Oriol Broggi es troba immers en una cerca creativa amb resultats molt irregulars. Sembla com si, després de l’èxit dels seus primers muntatges, li estigués costant trobar la seva pròpia veu i es dediqués a anar fent experiments a la recerca de la fórmula de l’èxit.

Penso en L’orfe del clan dels Zhao (que comparteix amb Els cors purs l’excés d’estètica), Cels (on tornava a picar a la porta de Mouawad), Una giornata particolare (on recorria a la seva estimada Itàlia) o Al nostre gust (on rebuscava entre els calaixos de la seva memòria sentimental). En aquesta ocasió, suposo que sota la influència del darrer èxit de La Perla 29, Dansa d’agost, Broggi ha decidit que ell també volia visitar Irlanda però, és clar, a la seva manera.

I per fer-ho tinc la sensació que ha decidit oblidar la diferència entre text dramàtic i narratiu. No sé si el seu enamorament del text de Joseph Kessel justifica l’amnèsia, el que sí em temo és que el resultat més que una obra de teatre, sembla antiteatre.

Tres magnífics actors condemnats a restar immòbils sobre l’escenari la major part del temps (o penjant de cordes, en el cas de Miranda Gas) i dir amb els llavis allò que no els és permès transmetre amb el cos. Tres actors fent una mena de lectura dramatitzada sobre projeccions de tot tipus i amb l’obligació de parlar constantment a sobre d’una cançó rera l’altra de música irlandesa. Però Els cors purs no és una lectura dramatitzada d’una obra de teatre, no, és una lectura dramatitzada d’un relat curt pensat per a ser llegit en solitari a la vora del foc, carregat de noms, adjectius i giragonses, d’indicacions de moviment i expressió que els actors diuen en veu alta però no interpreten. Un text, en resum, que estic segura que hauria gaudit de valent si l’hagués consumit tal i com va ser concebut, però que recitat sobre un escenari gairebé a les fosques em va semblar un avorriment com feia temps que no patia a una platea.

És cert que l’argument d’Els cors purs pot resultar interessant pels dilemes morals que planteja i que, si prescindim de tota la resta, el muntatge té una estètica treballada que pot arribar a resultar evocadora, però no ens enganyem: Els cors purs no és teatre, tampoc no és dansa, ni un gènere mixt, ni quelcom terriblement innovador o experimental. Que uns actors recitin un text dalt d’un escenari no el converteix en dramàtic i, a aquestes alçades, no hauria de ser jo qui recordés això a algú de la talla d’Oriol Broggi.