No sé si ve al cas, però em fa gràcia quan ho penso. La primera vegada que vaig sentir a parlar d’Equus va ser l’any 2007. Daniel Radcliffe, que en aquella època tot just havia acabat de rodar les pel·lícules de la nissaga de Harry Potter, havia triat aquest text per estrenar-se com actor de teatre a Londres. L’escàndol va ser meravellós, el que fins feia dos dies era un actor infantil es mostrava nu davant de tot el públic i interpretant un text considerat polèmic. Vaig apuntar mentalment el títol de l’obra per si mai se’m creuava al camí. I fins aquest setmana.
L’Escenari Brossa acull fins el 25 d’octubre aquesta història escrita pel dramaturg britànic Peter Shaffer després de llegir al diari una notícia sobre un noi de 17 anys que havia deixat cecs sis cavalls. Sense voler-ne saber més del succés, Shaffer va imaginar què podia haver succeït i va escriure un muntatge provocador que qüestiona la moral de la societat enfrontat passió i racionalitat (Dionisos i Apol·lo) en les figures dels dos protagonistes, el noi que ha comès el crim i el psiquiatre infantil que mira de curar-lo.
De fet, la trama, malgrat centrar-se en les sessions de psiquiatria, es desenvolupa més aviat com una història de detectius, cosa que aconsegueix mantenir la tensió dramàtica i l’interès de l’espectador, que no sap què ha passat fins el final.
Shaffer construeix així un text interessant que parla de repressió sexual i religió, de la necessitat de participar en allò que té de ritual i místic l’existència per trobar-ne un sentit, i qüestiona també amb duresa la utilitat de la psicoteràpia, que dibuixa com una manera d’«arreglar» individus i fer-los funcionals passant per sobre de la seva identitat i llibertat personals. Per suposat, el text també presenta escenes de sexe i zoofília, segurament la part més escandalosa sobre el paper, però que esdevenen passatges de gran bellesa sobre l’escenari.
Amb un espai escènic immersiu, ben resolt i interessant d’Ainoa Guilera de Madariaga, el muntatge es manté en tot moment dins dels límits de la correcció, però li costa agafar volada. Vaig trobar a faltar més profunditat en les interpretacions, una feina més fina de treball del subtext i la intenció. Destaquen potser les escenes entre Lluís Arruga (que interpreta al jove protagonista) i Andreu Lahoz, decididament convincent com a cavall i també com a genet.
Malgrat tenir els meus dubtes sobre si el plantejament global de Shaffer encara resulta vigent o pertinent en el món actual, val a dir que Equus resulta un text interessant de sentir (o llegir, segurament) i francament complicat de dur a escena tant per la llunyania del context com per la quantitat d’idees que vol encabir. Un clàssic del teatre modern que aquest dies podem veure a casa nostra.