Un any més torna a la Sala Atrium (en col·laboració amb la Nau Ivanow) el DespertaLab, el meu cicle preferit de l’any teatral. El que m’agrada d’aquesta cita és que mai no defrauda. Els muntatges que presenten et poden agradar més o menys, però sempre és obvi que han estat triats amb cura i amb un sentit del risc que ja m’agradaria veure més sovint en molts més escenaris. Mentrestant, aplaudiments i llarga vida a aquest laboratori, que tant feliç em fa (i no sóc l’única).
La primera proposta d’enguany es titula Excalibur i altres històries d’animals mortsi va signada per Hermanos Picohueso i, mentre la veia, vaig tenir la sensació que estava molt plena de bones idees però que li havia faltat una mica de temps, que, pel que fos, l’estrena els havia arribat massa d’hora, que el procés de creació no estava enllestit.
Malgrat això, Excalibur té moments magnífics, personatges inoblidables i encerts indiscutibles. Hermanos Picohueso aposta pel cine en directe (la tècnica popularitzada per Agrupación Señor Serrano) i els titelles per explicar la seva història. Els protagonistes són animals que han estat explotats, morts o maltractats pels humans i que han decidit fer un programa de televisió (L’ornitorracó) per fer públiques les seves opinions i els seus problemes. La presentadora és la Dolly, la primera ovella clonada de la història. Dolly és carismàtica, intel·ligent, punyent, divertida i gamberra. El titella (manipulat per Lluki Portas) esdevé des del primer moment l’ànima de la festa i el centre de tot, ben acompanyada, això sí, de la gosseta Laika, que va perdre els ulls en volar a l’espai (manipulada per Diego Ingold). L’altre punt destacable de la posada en escena són els elements escenogràfics que es filmen. A Excalibur no es retransmeten maquetes perfectes o realistes, sinó fetes amb elements quotidians reciclats (cartró, brics de llet, etc.) i magníficament decorats.
El problema d’Excalibur rau a la dramatúrgia, que no acaba de centrar el seu objectiu i passa d’estar molt cuidada durant la primera part a esdevenir caòtica a partir de la meitat, com si s’hagués acabat a corre-cuita. També sembla com si l’espectacle hagués canviat lleugerament de rumb durant el procés de creació (cosa ben normal) i, en fer-ho, hagués perdut el seu objectiu. De fet, el programa de mà parla d’un espectacle sobre la desconfiança i les relacions de poder, però el que trobem a Excalibur és una gran dosi de conspiranoia sobre les farmacèutiques que, personalment, no tinc clar si es defensava o es mirava amb ironia.
Malgrat això, la posada en escena, els personatges i la narració (en aquest cas de la primera part) em van semblar, no només interessants, sinó realment bones. M’hauria agradat saber què hauria passat si la companyia hagués tingut més temps per confegir l’espectacle, però una cosa bonica del teatre és que els projectes no s’acaben necessàriament, sinó que sempre poden seguir creixent.