Un narrador no fiable, més conegut pel seu nom en anglès, unreliable narrator, és un artefacte per explicar històries que busquen sorprendre l’espectador. L’exemple més conegut en la cultura pop d’aquest recurs seria en Bruce Willis intentant ajudar a un pobre nen que diu que de vegades veu morts sense saber, pobret, que ell també n’és un. (Fer espòilers d’El sisè sentit més de vint-i-cinc anys després de la seva estrena ja no és cap crim, si mai ho va ser). El narrador no fiable, com tota arma, és un objecte perillós. Quan es fa servir bé, entreté, sorprèn i, fins i tot, et pot fer plantejar coses que t’haurien passat desapercebudes de qualsevol altra manera. Si va malament, tot queda en foc d’encenalls, en un intent d’«apostoflar» el personal sense solta ni volta.

Afortunadament, a Gos perdut, el Marc Pujol Barrón no només sap perfectament com jugar amb un narrador que és poc fiable (sense tenir res a veure amb en Bruce Willis que dèiem ni en el fons ni en la forma) sinó que, a més, s’atreveix a anar molt més enllà i fer que els personatges siguin conscients que estan fent una obra de teatre (i, per tant, mentint, perquè diuen el que el text diu que han de dir) en un joc de miralls metateatral que suma capes de significat a cada escena.

Sé que sona una mica embolic, tot plegat, però m’haureu de perdonar, perquè camino per la fina línia d’explicar les virtuts d’una obra que és un artefacte escènic de precisió nuclear sense revelar informació que pugui espatllar-vos l’experiència (en aquest cas, l’espòiler sí que seria un crim). Així que m’haureu de creure quan us dic que tot això tan complicat sobre el paper esdevé fàcil, fluït, lògic i emocionant en mans del mateix Marc Pujol Barrón, que signa també una direcció quirúrgica i gens fàcil d’un text i una història que no pot deixar res a l’atzar, i que ha d’explicar-se molt bé escènicament perquè el públic la pugui seguir, i ho aconsegueix amb escreix. De fet, a l’inici de la mateixa obra, el narrador explica que el que passarà sobre l’escenari no podria passar en cap altre mitjà, ni a una novel·la, ni a una pel·lícula, ni a una xarxa social. La història de Gos perdut és profundament teatral i, què voleu que us digui, això no és tan habitual.

Ara bé, ni el millor text ni la millor direcció poden donar fruit sense un repartiment capaç d’entendre i de fer el que es demana que, en aquest cas, és complex. Menció especial i destacadíssima a Joan Codina, protagonista i mestre de cerimònies, que porta sobre les seves espatlles el pes del muntatge, el seu retrat d’aquest home que només vol que creguem que no és una mala persona és d’aquells que no s’obliden fàcilment. L’acompanyen a escena amb molt d’encert i una energia contagiosa un repartiment joveníssim, Helena Barba, Oscar Sala, Valeria Pisati i Júlia Ventura, i una altra veterana, Sara Sansuan, que fa una altra interpretació inoblidable.

De Gos perdut no se’n pot dir gaire sense espatllar-ne l’experiència, això és així. El que sí que es pot dir és que, de vegades, els artefactes formals són només això, artefactes i, un cop vistos, perden la gràcia. El que té de bo Gos perdut és que aprofita l’artefacte per fer una reflexió sobre la identitat i la imatge que transmetem que em va semblar interessant en aquests temps que vivim, sempre davant d’una càmera. Per cert, Gos perdut és l’òpera prima del Marc Pujol Barrón, apunteu-nos el nom, perquè la cosa promet.

Gos perdut
Dramatúrgia i direcció: Marc Pujol Barrón. Intèrprets: Helena Barba, Joan Codina Ciriquián, Oscar Sala, Valeria Pisati, Sara Sansuan i Júlia Ventura. Disseny d’il·luminació: Jon Kieb. Escenografia: Jaume Fontseca. Vestuari: Aina Aparicio.
Sala: Dau al Sec. Data: 16-01-25