Segurament molts coneixeu la seva cara (és el que té sortir a la tele en un dels programes més coneguts de casa nostra), però potser no el seu nom. I penso que hauríem de començar a tenir-lo a mà perquè en sentirem a parlar. Jo vaig descobrir la faceta de dramaturga i directora de la també actriu Lara Díez al Festival Píndoles, amb textos com ara Notícies del futur, Jocs perillosos o RRHH (els dos primers entre els guanyadors de les seves respectives edicions) que ja mostraven una gran habilitat a l’hora de crear situacions i personatges interessants, amb capes i conflictes; i també gràcies a la seva participació al projecte Peripècies, però el que vaig veure dijous passat a la sala Àtic 22 em va confirmar que estem davant d’un nom que és sinònim de qualitat i intel·ligència.
Herència abandonada ens situa en el despatx provisional d’un advocat (ha hagut de refugiar-se allà perquè l’edifici on acostuma a exercir està malalt) que està llegint el testament d’un amic de la família. Els tres germans mascles han començat a discutir i s’ha quedat sol amb la germana, la única dona de la família, esperant que els altres tornin per poder acabar els tràmits. La situació comença a esdevenir estranya quan entenem que la germana té altres plans.
Només amb dos personatges Lara Díez crea un univers sencer de records, malentesos, amors, odis i responsabilitats que cauen sobre les espatlles d’un home i una dona amb vides convencionals que, malgrat les aparences, mai no han controlat del tot. A través dels seus conflictes personals el text n’aborda altres de més universals, com ara la gestió de les cures a les famílies (i la seva relació amb el gènere), el desig, l’autonomia personal o el dol, però ho fa d’una manera integrada, sentida i viscuda, impossible de separar de la trama mateixa.
Els protagonistes, un home correcte i educat, una mica ensopit, i una dona literal i decidida, una mica superada pels esdeveniments, els interpreten magistralment Ramon Bonvehí i Francesca Vadell. Tots dos porten el ritme de la funció regulant constantment la intensitat i el tempo d’unes escenes que necessiten tota la seva precisió per no perdre ni un bri de força. És el seu encert (i el de la directora) el que aconsegueix que el text no perdi mai el pols, sense caure en la farsa o la comèdia ni prendre’s massa seriosament.
Menció especial mereix l’escenografia de Carles Royo que, ajustada fins el més mínim detall, ens fa creure en tot moment que el que veiem és, sens dubte, un despatx real i que, quan marxem, el protagonista hi seguirà treballant.
Herència abandonada pot semblar un text innocent a simple vista, un exercici d’estil ben confegit i executat, però va farcit de càrregues de profunditat i reflexions deixades a cada rèplica perquè nosaltres, els espectadors, ens les enduguem a casa. Un espectacle rodó i del més alt nivell. Una d’aquelles joietes que apareixen de tant en tant a les sales independents.