La crisi dels quaranta (o de la mitjana edat, digues-li com vulguis) és un tema recorrent del món de la creació artística i, en conseqüència, també d’aquest blog. Cada any és inevitable veure uns quants espectacles que, de manera més o menys explícita, amb més o menys gràcia, fan referència a aquell moment vital (al que, confesso, jo començo a apropar-me perillosament, ja en sento l’alè al coll) en que et planteges què n’has fet de la teva vida i què en penses fer en endavant.
Però l’altre dia a l’Espai Lliure, mentre veia In Wonderland vaig adonar-me d’un fet al qual no havia prestat gaire atenció fins ara. La majoria de crisis dels quaranta que he vist o llegit a la meva vida han estat escrites per homes i, gairebé totes, tenen un element comú: arribats al punt de trencament, prefereixen mirar al passat, pensar en tot el que no han follat, tot el que no han menjat, tot el que no han experimentat, tots els cotxes que no han conduït, totes les bogeries que no han fet, i acostumen a fer una oda a la llibertat i la joventut com a valors en sí mateixos. Són històries peterpanesques, que a mi acostumen a deixar-me entre freda i emprenyada. Sempre he pensat que no vull arribar a la meitat de la meva vida pensant que ja he fet el millor que podia fer.
Per sort Alícia Gorina proposa una altra manera d’afrontar aquest vertigen: viure l’ara. I, amb aquesta premissa, ha creat In Wonderland, una sessió de psicoanàlisi a les seves obres per intentar entendre qui és, què ha fet i què pot portar-li el futur.
Quatre psicoanalistes asseguts a una llarga taula comencen una conferència amb la que no estan gaire d’acord (tots coincideixen que no es pot fer psicoanàlisi en viu a unes obres de teatre, que això requereix temps) però es llencen a la piscina i van engrescant-se fins que l’aparició d’un nou personatge ho trenca tot. La irrupció de l’ego (o de la creadora mateix) encarnat en Anna Alarcón dona un gir inesperat a l’acció i, així, passem de l’anàlisi allunyada a la immersió més absoluta en les idees, les pors, els desitjos i les imatges més personals de les obres d’Alícia Gorina.
No estem davant d’un muntatge fàcil. D’entrada, sospito que les persones que han vist totes les obres de Gorina van veure mil i un detalls que a servidora (que només ha vist Watching ‘Peeping Tom‘) li van passar per alt. Però, alhora, In Wonderland aconsegueix construir un univers, un llenguatge i unes accions pròpies que, si li ho permets, et transporten a llocs interessants de la teva pròpia història, com si, de cop, la psicoanàlisi esdevingués col·lectiva i, així, la crisi dels quaranta no esdevé una oda a la joventut sinó un moment de reflexió, d’anàlisi, d’intentar entendre d’on vens i quines són les constants a la teva vida, les idees que es repeteixen, els somnis i les aspiracions, per poder mirar de front la por a l’abisme que tenim davant, sense projectar i sense aspiracions impossibles, sense pensar que tot està per fer o que ja ho hem fet tot. Amb aquella cosa tan budista de viure l’ara sense nostàlgia ni impaciència.
In Wonderland és, sobretot, un muntatge d’autora, pensat per explorar-se i fer una catarsi personal, quelcom que tot creador necessita fer de tant en tant. Però cal aplaudir l’encert de, en fer-ho, intentar anar més enllà, obrir-se en canal i proposar un muntatge interessant, divertit, desconcertant, hipnòtic i estrany, un viatge al País de les Meravelles (que, personalment, sempre m’ha semblat més interessant que el de Mai Més).