El teatre sobre el teatre és un subgènere per dret propi i és que, paradoxalment, el fet de fer teatre funciona meravellosament bé a nivell dramàtic. Infàmia pertany a aquest gènere i, en el seu joc metateatral, s’atreveix a abordar un dels temes, potser, més peluts: què vol dir ser actor de teatre.No cal dir que Infàmia no és, doncs, cap comèdia, sinó un drama contingut i efectiu que, a ritme constant i intensitat creixent, despulla la fragilitat dels seus personatges fins deixar-los en carn viva. La trama gira a l’entorn d’unes classes de teatre on s’assaja Hamlet (com anècdota us diré que la setmana passada va ser per mi la setmana dels tres Hamlets). La mestra és una gran actriu que va abandonar els escenaris. Els alumnes, dos estereotips del sistema: l’actriu jove amb talent i una carrera que no acaba d’arrencar, i l’actor mediocre però amb èxit televisiu. El desencadenant de la història, la visita d’un antic company de professió de la mestra.

Pere Riera aconsegueix superar un plantejament que podria resultar manit o, fins i tot, maniqueu, i converteix Infàmia en tot un manifest sobre què és i què significa ser actor de teatre. Un manifest instal·lat a l’avui però, alhora, completament universal, que apel·la a les arrels més pures del fet teatral.

A escena, trobem una Emma Vilarasau molt còmoda i continguda, que domina amb habilitat els temps i les emocions fins  la traca final. Per la seva part, Anna Moliner torna a fascinar amb el seu carisma i la seva atractiva fragilitat. Jordi Boixaderes i Francesc Ferrer són, en aquest ocasió, secundaris de luxe que acompanyen i fan crèixer les interpretacions de les seves companyes, les protagonistes absolutes del muntatge.

Amb un text interessant i ben tramat, un repartiment ben triat, unes interpretacions emocionants i una qualitat excel·lent en tots els sentits, Infàmia és una d’aquelles obres que només pot ser un èxit. Molt recomanable.

[No puc (i no vull) acabar sense mencionar un fet que s’ha comentat molt a les xarxes socials. Vaig tenir la sort d’assistir a l’estrena d’Infàmia on, per desgràcia, també hi van assistir un parell de persones desagraïdes, maleducades i carents del més mínim sentit del respecte vers la feina dels actors que van permetre que els seus telèfons mòbils sonessin en més d’una ocasió. Després que l’Anna Moliner hagués de recordar a mitja obra que s’apaguessin els telèfons mòbils, encara va tornar a sonar-ne un al bell mig del monòleg d’Emma Vilarasau en ple clímax de l’obra. Només la gran professionalitat de l’actriu, que va parar l’acció fins que el telèfon va callar i la va reprendre al mateix punt un minut després, va permetre que la cosa no acabés en desastre. Des d’aquí vull donar les gràcies als professionals que suporten aquests desplants amb molta més educació de la que mostren tots aquells que no saben ni volen apagar el mòbil. Ah, i una salutació a la família de tots aquells que interrompen les representacions amb les seves urgències telefòniques de pa sucat amb oli. Espero que les sintonies de llauna us esguerrin totes les bodes, batejos, enterraments, sopars romàntics i moments especials que tingueu a la vostra vida. Amb carinyo.]

Infàmia

Autor i director: Pere Riera. Repartiment: Emma Vilarasau, Jordi Boixaderas, Anna Moliner i Francesc Ferrer. Escenografia: Sebastià Brosa. Il·luminació: Albert Faura. Vestuari: Berta Riera. Espai sonor: Jordi Bonet. Caracterització: Toni Santos. Producció: La Villarroel.

Sala: La Villarroel. Data: 27/01/2016. Fotografia: Imatge promocional.