Inflammation du verbe vivre (Des mourants)

No us enganyaré, em fa una mandra infinita escriure ni que siguin dues línies  sobre aquest muntage. I és que després de sentir com perdia el temps ahir al vespre durant gairebé tres hores (dues i quart d’espectacle més mitja hora de parada per un problema tècnic amb les projeccions) penso que ja li he dedicat prou temps a l’ego de Mouawad.

I és que és d’això i de res més és del que tracta Inflammation du verbe vivre, un muntatge construït i dedicat a l’ego del seu creador fins al punt que, en molts moments, sembla que el retrat en segon pla que fa de la misèria grega actual només és allà com a mesura de la seva desgràcia. Per moments, vaig tenir la sensació que Mouawad ens deia: “Sí, els grecs ho estan passant fatal però, i jo què, eh? Estic deprimit, he perdut el meu geni, les meves ganes d’escriure i de crear, AIXÒ SÍ QUE ÉS UNA DESGRÀCIA!”.

I sí, és cert que tots els creadors parlen de si mateixos i creen des de la seva experiència, però és igual de cert que en aquest cas Mouawad no s’ha molestat ni en vestir-ho i que, malauradament, les seves reflexions sobre la vida, la felicitat i la satisfacció estan més a prop del manual d’autoajuda que de cap idea interessant.

Per acabar d’empitjorar el panorama, Inflammation du verbe vivre ni tan sols és teatre, és una pel·lícula amb la veu en off de Mouawad. El que passa és que la veu en off la fa en directe entrant i sortint de la pantalla (que no és una superfície sòlida sinó unes tires que permeten travessar-la per tots els punts). El muntatge porta el terme projecció al seu límit i el que fa és projectar una pel·lícula amb la que Mouawad interactua esporàdicament. Així aconsegueix tenir en escena no un sinó dos mouawads alhora (el que dèiem de l’ego).

Inflammation du verbe vivre és poc més que una sessió de teràpia de Wajdi Mouawad, que ha decidit mostrar de manera força impúdica un procés propi de depressió i esgotament creatiu, una història que en cap moment aconsegueix allunyar-se d’un relat personal egocèntric i poc interessant,  i que no aporta absolutament res ni en el contingut ni en la forma. Com deia al principi, una pèrdua de temps.

Inflammation du verbe vivre (Des mourants)
Autoria i direcció: Wajdi Mouawad. Dramatúrgia: Charlotte Farcet. Interpretació: Dimitris Kranias i Wajdi Mouawad. Composició musical: Michael Jon Fink. Escenografia: Emmanuel Clolus. Vestuari: Emmanuelle Thomas. Disseny d’il·luminació: Sébastien Pirmet. Disseny del so: Michel Maurer. So: Jérémie Morizeau. Imatge, so i muntatge: Wajdi Mouawad. Mescla: Adéa Guillot i Ilia Papaspyrou. Ajudantia de direcció: Alain Roy. Ajudantia de direcció en gira: Valérie Nègre. Plató: Marion Denier i Magid El Hassouni. Ajudantia d’imatge i traducció: Vassilis Doganis. Ajudantia de muntatge de vídeo: Dominique Daviet. Ajudantia d’edició de vídeo: Dominique Daviet. Regidoria: Stefan McKenzie. Tramoia: Camille Lissarre. Llums: Gilles Thomain. Vídeo: Olivier Petitgas. Representació internacional: Ysarca Art promotions – Pilar de Yzaguirre.
Una producció de La Colline – théâtre national. Coproduït amb Au Carré de l’Hypoténuse (França) & Abé Carré Cé Carré (Quebec), compagnies de création; Mons 2015-Capitale européenne de la culture, Théâtre Royal de Namur, Mars-Mons arts de la scène i Le Grand T théâtre de Loire-Atlantique. Amb el suport de l’École nationale supérieure d’architecture de Nantes, del Château des Ducs de Bretagne i de l’Oficina del Quebec a Barcelona.
Sala: Teatre Lliure de Montjuïc. Sala Fabià Puigserver. Data: 21/07/2017. Fotografia: (c) Pascal Gely.

Comparteix aquesta entrada a:

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.