Es pot fer una obra de teatre per Skype? La pregunta no me la vaig fer jo tota sola, sino que és el primer que em va venir al cap quan els companys de Recomana van encarregar-me un article sobre Intersections per presentar aquest espectacle del Grec al seu web (el teniu aquí). La conversa amb el seu codirector Ricard Soler em va convèncer, i per això vaig apropar-me a la Hiroshima (malgrat el meu descans teatral d’aquest mes de juliol) per veure el resultat.
I sí, mira, resulta que es pot fer un espectacle teatral per Skype. Perquè el teatre consisteix en estar present i, avui en dia, les pantalles són una manera com qualsevol altra de ser-hi. Perquè la presència física només és una forma de presència i qualsevol que tinguem persones estimades vivint a un altre país ho tenim molt clar això.
Intersections aborda un tema interessant, les revolucions populars de principis del segle XXI a les ciutats i el seu efecte sobre els participants. No estem davant d’una peça política sinó documental, que aborda aquest fenomen com quelcom social i personal. I sí, allò personal és polític, però no és aquí on se situa el focus d’Intersections, sinó en la transformació dels individus, en l’impuls que ens fa sortir al carrer a lluitar, protestar i viure en comunitat durant uns dies o unes setmanes.
Per fer-ho, i aprofitant que la presència física no era un obstacle en aquest cas, el muntatge ens transporta a Mon-treal, Barcelona, Teheran, Tunis i Taipei, cinc ciutats que van viure protestes ben diferents durant les primeres dècades dels dos mil. Allà parlem amb 5 artistes que van participar-hi com a ciutadans anònims. Cap d’ells va liderar cap moviment, només van formar-ne part, els van viure i els van patir. Tots ells van deixar la seva vida quotidiana en suspens i van decidir sortir al carrer i alçar la veu. Els resultats d’aquestes protestes van ser desiguals, algunes van fer caure règims, altres van fracassar, però totes van canviar el panorama i, sobretot, les persones implicades.
Els protagonistes apareixen a la pantalla, cadascú des de casa seva, a la ciutat on va passar tot, en el seu fus horari, i ens parlen mirant-nos als ulls (malgrat la càmera). També interactuen entre ells, es parlen i es passen coses, objectes, cartells. Parlen anglès, francès i, de vegades, la seva llengua materna, un melting pot global reflex del món actual. La seva feina és complicada, s’interpreten a sí mateixos, són com les veus d’un documental, però també són actors i actrius. És aquest matís el que fa que no assistim a una conferència sinó a una obra de teatre. A un espectacle on l’humor i l’emoció són presents i protagonistes. Això no és una classe d’història, sinó un relat d’aquells que abans es feien a la vora del foc.
A la sala, l’altra codirectora, Mireille Camier, ens presenta objectes dels protagonistes que va penjant d’unes cordes per crear un tapís revolucionari transnacional, que aporta aquell punt de realitat tangible que acaba d’arrodonir el muntatge.
L’encert d’Intersections consisteix en esprémer la tecnologia sense convertir-la en la protagonista. La gràcia de tot plegat no està en l’artefacte sinó en el relat. L’Skype, com els focus o l’escenografia, només és un element que facilita el relat, un mitjà per assolir un objectiu.
Intersections ens fa reflexionar sobre el poder popular i els efectes que té la lluita al carrer per a aquells que en formen part. Sense ingenuïtats ni idealitzacions i, paradoxalment, amb molt de cos. Un experiment d’allò més interessant.