Em cau la cara de vergonya, de debó. M’agradaria poder dir que vaig ser abduïda per extraterrestres o que acabo d’emergir d’un forat dimensional. Però no. No sé què ha passat entre el 22 de novembre i ara, que no he tingut temps de passar per aquí. I no us penseu que sóc una d’aquelles persones que durant el Nadal es veu atrapada en un mar d’obligacions i compres. Al contrari. Jo celebro ben poc el Nadal, però, com a venjança, suposo, el meu mes de desembre va ser un caos. Coses que passen. Per compensar-ho s’apropa una mena de pluja torrencial en forma d’entrades consecutives.
Però anem a pams.
Ivan i els gossos.Ha passat més d’un mes des que vaig tenir l’oportunitat (aquest any sí) de poder gaudir-la, però encara tinc un record molt nítid de les sensacions que em va provocar. L’interpretació del Pol López et deixava clavat a la cadira, semblava que el paper hagués estat escrit per a ell. La història d’aquest nen que, malgrat viure sol al carrer, rodejat de crueltat i misèria, aconsegueix d’alguna manera conservar la seva ingenuïtat, glaçava la sang. Ivan i el gossos és un monòleg dur, incòmode, que ens parla de la nostra humanitat, que ens enfronta a uns fets que preferiríem no conèixer, que ens compara amb una manada de gossos i aconsegueix fer-nos quedar malament com a espècie. I tot això amb veu de nen.L’espai escènic (suposo que idea del propi director, perquè no s’acredita al programa) on només hi trobàvem un gran rectangle de plàstic negre, em va fascinar. Aquell plàstic es convertia davant dels nostres ulls en qualsevol indret i qualsevol objecte. Confesso que m’agrada aquesta mena de solucions poc realistes i aquesta és una de les més interessants que he vist darrerament.
Ivan i el gossos és una altra d’aquelles obres de la temporada passada que havia de recuperar. En aquest cas, m’havia sabut molt de greu quedar-me sense entrades, perquè només llegint la sinopsi s’intuïa que la cosa valia la pena. Poder recuperar-la enguany, va ser un excel·lent regal.