La calavera de Connemara

Iván Morales, que, com a dramaturg i director havia desenvolupat fins ara la seva carrera en l’àmbit del teatre més aviat alternatiu (i dic més aviat perquè tant Jo mai con Cleòpatra es van estrenar al Teatre Lliure, malgrat que la seva temàtica sí que les allunyaven del mainstream), s’interna per primera vegada amb La calavera de Connemara a les aigues del teatre comercial.

És veritat que ho fa a la sala més “alternativa” de Focus i que posa en peu un text carregat d’humor negre que conserva la dosi mínima de gamberrisme que s’espera dels que treballen fora del sistema, però malgrat tot, La calavera de Connemara és un muntatge comercial, i no passa absolutament res.

En aquesta ocasió, Morales no du a escena un text propi, sinó que aposta per un de Martin McDonagh. I, malgrat que l’autor angloirlandès està considerat un dels millors dramaturgs vius d’Irlanda, jo he de dir que el text potser no és el millor ingredient de la funció. L’argument de La calavera de Connemara no supera l’anècdota i únicament serveix de recurs per encadenar una sèrie d’acudits negres i “politicament incorrectes” alguns de més divertits que d’altres (de debò calen tants acudits de “maricons” i “subnormals”?).

Així, el millor de la funció ho trobem dalt de l’escenari, d’una banda, en l’escenografia de Marc Salicrú i, de l’altra, en la interpretació de Pol López i la seva química amb Oriol Pla. Quant a l’escenografia, Salicrú ha convertit l’escenari de La Villarroel en una vall verda irlandesa que tant pot ser un menjador com un cementiri. Quant a la interpretació, Pol López es carrega el muntatge a l’esquena i aconsegueix que empatitzem en tot moment amb el seu personatge, un borratxo perdedor a qui ningú no creu. Per la seva banda, Oriol Pla, un dels millors actors que tenim ara mateix a casa nostra, explota a fons la seva tècnica de clown per donar vida a un personatge esbojarrat i confús que no arribem mai a saber si té cap problema mental, és poc intel·ligent o, senzillament, passa de tot. Malgrat l’excel·lent feina tècnica de Pla, el personatge se li escapa de les mans en alguns moments ratllant perillosament la línia de la sobreactuació. Per sort, com dèiem al principi, la seva bona química amb Pol López el salva en molts moments i, tots dos, ens regalen un d’aquells moments teatralment memorables que guardarem molt de temps amb el seu número de circ al ritme de Sinead O’Connor.

La calavera de Connemara és un divertimento, un espectacle de qualitat que fa riure, entreté i ens desconnecta del món exterior durant una hora i mitja (que en aquests dies que vivim no és poca cosa). Una oportunitat d’or per veure dos dels actors que escriuran sens dubte el futur del nostre teatre.

 

La calavera de Connemara

Autor: Martin McDonagh. Traducció i adaptació: Pau Gener sobre idea d’Iván Morales. Direcció: Iván Morales. Repartiment: Pol López, Marta Millà, Oriol Pla i Xavi Sáez. Escenografia: Marc Salicrú. Vestuari: Míriam Compte. Il·luminació: Sylvia Kuchinow. Espai sonor: Pau Matas. Caracterització: Toni Santos. Moviment: David Climent (Los Corderos). Ajudant de direcció: Anna Maria Ricart. Cap de producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Raquel Doñoro. Responsable tècnic: Moi Cuenca. Regidoria: Ainhoa Bernaola. Estudiant en pràctiques de vestuari: David Valero. Cap tècnic del teatre: Jaume Feixas. Construcció d’escenografia: Germans Óscar i Carles Hernández Pol (Ou i Xarli), Laura Galofré i Raquel Ibor. Escultura de les calaveres: David Abrodos. Premsa: Anna Casasayas i Marta Ferrà. Màrqueting i comunicació: Publispec. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Disseny gràfic: Santi&Kco. És una producció de La Villarroel.

Sala: La Villarroel. Data: 22/09/2017. Fotografia: (c) David Ruano.

Comparteix aquesta entrada a:

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.