Feia molt de temps que volia anar a la Sala FlyHard. L’espai per a dramaturgs catalans dirigit per Jordi Casanovas apareixia a tot arreu. Els comentaris que havia sentit no podien ser millors i tothom avisava que calia anar amb compte perquè creava adicció. El cas és que, per un motiu o altre, no havia acabat de trobar el moment i tot just ara amb el final de temporada i tots els elogis que estava rebent Litus em vaig dir que ja n’hi havia prou, que jo també volia saber què dimonis passava amb la FlyHard.
El sol fet d’anar a la Sala FlyHard ja és tota una experiència. La sala es troba en ple barri de Sants i, si busqueu entrades, no les trobareu pels canals habituals. Heu d’anar a la seva pàgina web i enviar un mail a l’adreça indicada demanant reservar entrades. Al dia següent us contestaran dient-vos si n’hi ha o no. Després, el dia assenyalat, arribareu a la taquilla i us preguntaran quant voleu pagar, 5 o 10 euros. Cadascú tria. Abans d’entrar a la sala us convidaran a un gotet de vi i, quan obrin les portes, podreu seure on volgueu. L’entrada no és numerada, no tindria gaire sentit. A la Sala FlyHard només pots acabar assegut a un lloc, a prop de l’escena. Sí, he dit escena, no escenari. A la FlyHard no hi ha escenari ni platea, hi ha com a molt 50 butaques posades de la millor forma possible per a deixar una mica d’espai als actors. És una d’aquelles sales que a mi m’enamoren, on l’espectador està dins de l’acció i pot veure els ulls dels actors, sentir la seva olor, acabar esquitxat per la seva suor. Abans que comencés l’obra jo ja entenia què passava a la FlyHard.
Però parlem de Litus, l’objecte de la visita a la sala. Perquè, si l’experiència en si va ser bona, l’obra va resultar el complement perfecte. Confeso que jo no sabia què anava a veure. Havia decidit voluntàriament no buscar informació sobre l’obra. De tant en tant m’agrada arriscar-me del tot i arribar a un espectacle sense cap idea prèvia. La gent deia que era bona, d’acord, no em calia més.
Litus és la història d’un grup d’amics que ha perdut un membre en un accident uns mesos abans. La nòvia, el companyi de pis, el germà, el guitarrista del seu grup i el seu amic el graciós, tots cinc es reuneixen per parlar d’ell i intentar superar el que va passar tres mesos abans. Però tots tenen secrets, coses que no s’han dit mai, sentiments enfrontats i mentides que aniran sortint a poc a poc mentre intenten entendre el que va passar amb el Litus, el seu amic.
La feina de la Marta Buchaca amb el text és magnífica. Amb una estructura d’espiral que s’obre, va presentant els personatges i els seus conflictes pas a pas i amb molta coherència. Començant amb un to més de comèdia urbanita i evolucionant cap a un altre cada vegada més tràgic i intimista aconsegueix que l’espectador s’introdueixi en la història d’aquests amics i acabi empatitzant amb la seva tragèdia i les seves misèries personals.
El repartiment també fa una feina magnífica. Com un mecanisme de rellotgeria, passegen a menys d’un pam d’un públic fascinat mentre transiten per una muntanya russa d’emocions. Sense moments de relax de cap mena, treballen les seves emocions i les porten al límit fins al clímax final.
Tant de bo Litus repeteixi la temporada vinent a una sala més gran, una història tan ben feta mereix tenir un públic més ampli. Això sí, res no tindrà la màgia de veure-la a la FlyHard, però aquest és un altre tema…
Pingback: Losers - Somnis de teatre
Pingback: Un home amb ulleres de pasta - Somnis de teatre