Tenia aquest espectacle a la llista gairebé des de la seva estrena però, per temes d’agenda, la cosa se’m va anar complicant i al final l’he anat a veure en temps de descompte, tant, que no arribo a temps per recomanar-lo perquè va acabar funcions ahir. I us asseguro que em sap greu, perquè és una de les millors comèdies que he vist en temps.
I no és fàcil. No és senzill fer una comèdia que funcioni, que estigui ben escrita, amb ritme, amb girs sorprenents, amb un humor intel·ligent que no exploti els clixés més casposos sense deixar de ser costumista, amb personatges i situacions amb les que et pots identificar. I Lo nuestro té tot això en quantitats industrials. El text d’Eu Manzanares (que vaig comprar-me immediatament quan vaig sortir de la funció) em va semblar senzillament brillant. Ben escrit, ben estructurat, d’aquells que dona gust sentir i seguir com espectadora, perquè no deixa de ser interessant i divertit.
Però el millor text del món pot fracassar si no compta amb una bona posada en escena i un bon repartiment que el defensi. Per sort, tant la direcció de Mercè Vila Godoy com el repartiment estan totalment a l’alçada del text i ens regalen un muntatge d’aquells que surts amb el somriure posat.
La premissa és ben senzilla: un sopar de cap d’any a casa d’una família de classe obrera. Pare, mare, fill i filla. La cosa més normal del món. Però, a mida que avanci la nit, anirem descobrint que cadascun dels personatges té un secret que alterarà la vida familiar, i així descobrirem la xarxa de complicitat i afectes entre tots els implicats.
Paul Berrondo, Eli Iranzo, Eu Manzanares i Pau Poch conformen aquesta família que recorda a tantes famílies que coneixem (la nostra, per exemple). La feina de tots quatre està carregada de veritat, fins el punt que com espectadors tenim la sensació de conèixer-los i, així, s’estableix un vincle immediat entre el que passa en escena i la platea. Destaca, en la meva opinió, la feina d’Eli Iranzo, la mare, una d’aquelles mares que són pal de paller, heroïna i port de tota la resta de personatges. Una dona forta i esbojarrada, carregada d’amor i d’esperança. Magnífica.
Lo nuestro és costumisme en el millor sentit del terme, una història amb la que és fàcil empatitzar i gaudir. Un muntatge excel·lent que espero que alguna altra sala recuperi o, si més no, que faci una llarga gira. Ho mereix.