Sembla mentida, però la trilogia Tot pels diners arriba a la seva fi. L’experiment de La Brutal i el Teatre Lliure ens deixa una inestimable col·lecció de personatges i moments que quedaran a la nostra memòria durant molt de temps. Una idea original i molt interessant que cal aplaudir, així com l’aposta per la creació d’autors locals i el teatre de petit de format. Ha estat un plaer viure-ho des de la platea.
Però parlem de L’onzena plaga, magnífica obra coral que remata aquesta trilogia. Victoria Szpunberg ha creat un text que funciona com un mecanisme de rellotgeria. Amb un ampli repartiment, signa una obra on tots els personatges queden ben dibuixats i tenen els seus moments, moments intensos que ens ajuden a comprendre les seves circumstàncies. Estem davant d’un grup d’antiherois patètics (en sentit literal, no despectiu) amb vides complicades i on els diners són el principal problema (ja sigui per excés o per defecte). La cobdícia i la misèria es donen la mà en un text que demostra talent però també gran ofici i tècnica. Una història amb un ritme i una estructura tan ajustats que resulta un autèntic plaer veure com es desenvolupa.
Després d’un text una mica més dispers (Cleòpatra), L’onzena plaga torna a centrar-se en el tema de la trilogia: el poder dels diners per corrompre l’ànima humana. En aquest context, el nostre estimat Dylan Bravo (impecable, de nou, Manel Sans) perd l’estatus de protagonista i es converteix en un més dels personatges. Això sí, el camí que ha recorregut per arribar fins aquí l’ha convertit en algú més savi. A L’onzena plaga, Dylan Bravo trascendeix i es transforma en el nostre àngel de la guarda, potser la nostra última esperança en un món que es fa miques.
No em canso, ni em cansaré, de repetir que els actors de La Kompanyia del Lliure són autèntiques feres d’escenari. Junts o per separat, si veig el seu nom al programa em llanço a comprar entrades. I, en aquesta ocasió, m’han tornat a sorprendre. Des de Laura Aubert, convertida en argentina i artista de cabaret, fins a Javier Beltrán, transformat en macarra de barri, passant pel camaleònic Pol López, que protagonitza un dels moments més cómics de l’espectacle, Paula Blanco, David Verdaguer o la increïble i meravellosa Mima Riera, que ens emociona a cadascuna de les seves intervencions i ens trenca el cor en el seu monòleg final. Tot això, és clar, sota la batuta experta de David Selvas, genial també en el seu paper d’emprenedor tecnològic.
L’onzena plaga és un d’aquells espectacles que enganxa des del primer moment i et regala una història rica i plena de matisos, de les que t’acompanyen diversos dies. Amb personatges inoblidables i una posada en escena atrevida i moderna crec que la trilogia Tot pels diners no hauria pogut tenir un final millor.
Aneu a gaudir-la!