Vivim en una societat racista. Jo soc racista. Tu ets racista. Les institucions són racistes. Així són les coses. Davant d’aquest fet indiscutible l’única opció que tenim consisteix en escoltar, ser crítics amb nosaltres mateixos, ser humils, revisar-nos i demanar perdó sempre que calgui, que sempre és més sovint del que ens pensem. I no, això no va de donar-nos cops de pit quan la caguem o cops a l’espatlla quan l’encertem, va de ser-ne conscients.
I Negrata de merda va precisament d’això, de ser-ne conscients. El que fa Denise Duncan, autora i directora afrodescendent d’aquest muntatge, és una feina finíssima que va des del text fins a la posada en escena, un encert de dalt a baix, una de les obres que no cal perdre’s aquesta temporada que poc a poc va arribant a la seva fi.
Només amb la força de la paraula i cinc intèrprets en estat de gràcia, Duncan crea un relat que no té ni bons ni dolents, que qüestiona amb empatia, intel·ligència i sentit de l’humor totes les circumstàncies que s’amaguen darrere d’un fet que potser es podria qualificar d’innocent o poc important.
Una nena de cinc anys dedica (presumptament) un insult racista, el que dona títol a l’obra, a un nen negre, adoptat per blancs, de la mateixa edat. Aquest fet fa trontollar dues famílies, la de la nena que insulta, que no pot ni vol acceptar el que implica això, i la del nen adoptat, que se sent qüestionada més enllà del fet puntual, que veu en aquest insult tot el racisme estructural que ha estat, és i serà a la vida del seu fill.
La peça és interessant per molts motius. D’una banda el text té un ritme trepidant, amb un equilibri perfecte entre la comèdia i el drama, que funciona de manera incremental, creixent en potència i intensitat fins a l’escena final, on tot esclata. De l’altra, Duncan no pren partit, té un discurs, no us enganyeu, el text no pot ser més polític, però no pontifica, no assenyala, no dona carnets. La virtut del mecanisme rau en que a cada escena sempre trobem un gest, una frase, una reacció amb la que sentir-nos identificats, amb la que emprenyar-nos, amb la que sorprendre’ns.
L’altre gran encert de tot plegat és el repartiment. Dani Arrebola, Catalina Calvo, Anna Ferran, Salvador Miralles i Mar Pawlowsky funcionen com un equip, amb aquella complicitat que no es pot forçar, que sorgeix de la feina ben feta. Un repartiment que entra i surt de l’espai escènic però que es queda entre el públic (que, com passava a Fairfly està sobre l’escenari del Tantarantana i no a la platea), a vista, dins i fora, esperant al seu racó per entrar al quadrat central (que recorda a un ring de boxa) forrat de suau moqueta blanca de pèl llarg. No els cal res més.
Negrata de merda és teatre polític, teatre militant, teatre compromés, teatre amb un clar missatge antiracista, però també és teatre de la més gran qualitat amb una dramatúrgia, direcció i interpretacions impecables, un muntatge que gaudeixes per si mateix, com a espectacle, però que et deixa el cap ple d’idees, que et qüestiona, que et fa sentir viu. Si alguna missió té el teatre, si alguna missió té l’art, és transformar, i Negrata de merda ho aconsegueix. Correu al Tantarantana i desitgem que el muntatge tingui una llarga, llarguíssima vida.