No és la primera vegada, i tampoc no serà l’última, que vaig a veure una d’aquelles obres destinades a ser un dels grans èxits de la temporada, un espectacle que esgotarà entrades durant setmanes (i potser mesos) i surto sense entendre res (o potser entenent massa).
M’ha passat amb Les noies de Mossbank Road. Aclareixo en primer lloc i perquè no en quedi cap dubte que Cristina Genebat, Marta Marco i Clara Segura estan totalment magnífiques. És cert que no n’esperava menys però, al Cèsar el que és del Cèsar. A més, en la meva opinió, que totes tres brillin en aquest muntatge té un mèrit afegit, perquè el text té moltes mancances i la direcció, també.
Les noies de Mossbank Road és una història riu que travessa la vida de tres noies al llarg d’un parell o tres de dècades en les que els passa de tot, però tot per efecte de la casualitat i la fatalitat. La seva dramatúrgia primerenca i maldestre fa pensar que algú en algún moment va llançar a les protagonistes una maledicció, perquè costa trobar un grup humà de persones tan joves amb tantes desgràcies acumulades per obra i gràcia de l’atzar. D’altra banda, els personatges tenen poca carn i depenen molt d’estereotips. Marta Marco és la que surt més mal parada, ja que el seu personatge és “la lesbiana” i amb això ja queda definida (com si la nostra opció sexual ens definís d’alguna manera), Clara Segura és l’alegre ingènua i Cristina Genebat, la intel·ligent infeliç. L’altra peça que s’aguanta amb pinces és el motiu pel qual són amigues perquè, si observes el text, la seva convivència neix d’una barreja d’atzar i necessitat i, si escoltes els personatges, es passen la meitat del temps sense suportar-se gaire. Només en l’edat adulta, quan miren enrere i fa temps que no es veuen, els mateixos personatges romantitzen el passat viscut i s’hi aferren. I tot això amb un text fet de microescenes que se succeeixen sense bones transicions i amb una progressió dramàtica que s’interromp constantment, que salta en el temps i en l’espai sense donar cap mena de respir.
I aquí és on entra en joc la direcció, que sembla sobrepassada precisament per aquesta constant patada amunt del text, incapaç de mantenir-se en un instant més de 5 minuts i que sembla més pensat per al cinema que per al teatre. Sílvia Munt aposta per un escenari pràcticament despullat on les tres actrius entren i surten, canviant de roba i aspecte constantment, de manera sovint caòtica i mal resolta, en un ball constant que només es relaxa cap al final, a les darreres escenes on, per fi, es comencen a teixir algunes complicitats reals. Però el moment més baix de tot plegat correspon amb el que hauria de ser el fet central de la història, el punt que l’autora presenta com de gir (que no puc explicar aquí) i que Munt ha decidit que tingui lloc amb les tres actrius amagades sota un llençol amb la sala a fosques i amb només una llanterna il·luminant des de dins una roba tan gruixuda que pràcticament ni les ombres no es veuen. Amb tres actrius que podrien fer amb aquesta escena el que volguessin, la directora opta per amagar-les i fer-nos sentir el text de lluny, trencant qualsevol mena d’empatia que poguessim establir amb elles, furtant-nos les reaccions dels personatges davant de la tragèdia.
És cert que Les noies de Mossbank Road parla de l’amistat, però no d’aquella que es treballa cada dia, sinó d’aquella altra que irromp a la vida per motius aleatoris i que conservem més pels records compartits i la idealització que no pas per la seva qualitat real. Aquells amics amb els que vas a fer copes cada molts anys però que mai no t’ajudarien a fer una mudança o t’acompanyarien al metge. Ja sabeu de què parlo. La seva millor aposta és un repartiment que està clar que és ben capaç d’omplir la sala i salvar el muntatge, però que a mi m’hauria agradat veure en un al seu nivell.