Des del seu primer muntatge com a creadora (Most of all you’ve got to hide it from the chicks, FiraTàrrega, 2015), Carla Rovira ha mostrat inclinació pels temes complexos i poc complaents, des del dolor en la infància fins les violències sexuals, sempre amb un llenguatge contemporani i molt personal que combina el posicionament polític i l’humor més irreverent amb la introspecció i les imatges poètiques. A Posaré el meu cor en una safata aborda el final de la vida en aquests mateixos termes, i ho fa en una Fabià Puigserver gairebé irreconeixible. En l’espai que normalment ocupa la platea (la zona de l’escenari se l’ha quedada la companyia Mos Maiorum on la propera setmana estrenaran el seu espectacle Turba) trobem una grada mitjana de poc més de 200 butaques i una escenografia imponent, volumètrica i a diferents alçades, il·luminada amb un sistema de píxel mapping (llums LED programables) i plena de sorpreses que anirem descobrint al llarg de la funció. Manoly Rubio, escenògrafa del muntatge, ha aprofitat al màxim les oportunitats que ofereix la sala, per exemple, el fet de poder elevar el terra per parts i crear espais practicables, per generar un entorn complex que dialoga amb la història i es posa al seu servei.
