Shopping & Fucking

Arribo més que tard amb aquesta crònica (i reconec que no tinc perdó perquè vaig anar a l’estrena!), però de vegades el dia a dia et treu temps per a fer les coses realment importants (com ara actualitzar el blog… ). Bé, què hi farem.

Començaré dient que no comparteixo l’entusiasme d’alguns envers el text de Mark Ravenhill. Els enfants terribles, provocadors de professió, m’incomoden. Atenció, que no m’incomoda la provocació en sí, de fet, sóc una persona força difícil d’escandalitzar, però m’incomoda i em molesta la provocació gratuita, el broc gros per a fer enrogir el personal, el dir bajanades només pel gust de veure quina cara li queda a la gent. En aquest sentit, he de dir que el text va complir amb escreix les espectatives quan un grup de noies es va aixecar per marxar a poc menys de mitja hora d’acabar la funció. L’al·lusió a una sodomització amb una navalla de quinqui va ser la gota que va fer vessar el seu got. No les culpo, jo en aquell moment feia estona que em preguntava on dimonis volia anar a parar l’autor amb aquell text.

Shopping and Fucking parla d’una marginalitat de fantasia. Hi ha qui diu que és el retrat d’una generació. No sé ben bé de quina. Se suposa que estem a finals dels noranta (els actors parlen en pessetes) però aquí acaben els referents reconeixibles. Els protagonistes: un gai heroinòman que passa menys d’una setmana a un centre de rehabilitació i es cura com per art de màgia; un noi poc intel·ligent, potser bisexual (tot i que no queda clar) que es dedica a viure de l’aire i a drogar-se, i una noia que sembla enamorada de tots dos (o potser només d’un d’ells) tot i saber que els dos nois són amants, que sembla la més responsable de tots i exerceix de mare enmig del caos. Amb aquest panorama comença una trama de tràfic de drogues de fireta i perversions sexuals. En la meva opinió poc creïble i menys representatiu encara d’un moment o d’una generació.

I tot plegat és una llàstima perquè el planter d’actors és d’allò més interessant. Tret del veterà Mingo Ràfols (que interpreta una mena de mafiós bipolar), la resta del repartiment està format per actors molt joves i, malgrat tot, molt professionals que van defensar un text plagat d’escenes complicades. Em va sorprendre especialment la Clara Lago que interpreta el seu personatge en castellà i català (depenent de l’escena) amb meravellosa naturalitat en tots dos idiomes.

En resum, un text que no em va resultar interessant en cap moment (més aviat tediós) però que em va permetre descobrir un grup d’actors interessant. Estaré atenta per  tornar-los a veure.

Shopping & Fucking – Autor: Mark Ravenhill. Director i traductor: Oriol Rovira. Repartiment: Clara Lago, David Marcé, Ferran Vilajosana, Mingo Ràfols i Quim Àvila. Sala: Teatre Tantarantana. Data: 03/05/13. Fotografia: (c) Oriol Rovira.

Comparteix aquesta entrada a:

1 Comment

  1. Pingback: Psicosi de les 4.48 - Somnis de teatre

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.