Si em donessin un duro (o mig euro) per cada vegada que dic “vaig molt al teatre” i algú em respon “ah, doncs recomana’m alguna comedia així, per riure” us juro que em finançaria la meitat de les entrades. I, és clar, acostumo a quedar fatal perquè, si em llegiu habitualment, sabreu que les comèdies lleugeres no estan entre les meves preferències teatrals. Però els amics del Teatre Gaudí van tenir el detall de convidar Teatre Barcelona a l’estrena de Tu digues que l’estimes (que arrenca la seva tercera temporada), i allà que hi vaig anar.
I m’ho vaig passar bé. Perquè una cosa és que jo al teatre busqui una altra mena de textos, i una altra ben diferent és que el teatre no sigui un bon mitjà per presentar una divertida comèdia d’embolics per passar una bona estona rient. I això és el que aconsegueix Tu digues que l’estimes: fer riure. I n’estic segura que no és una tasca fàcil.
L’argument pot sonar conegut (dues parelles, una a l’inici de la relació i l’altra gairebé al final, alguna infidelitat…) però he de reconèixer que la trama i la conclusió em van sorprendre. No em va resultar gens previsible i vaig riure de valent en alguns moments que no desvetllaré per a no aixafar la guitarra a aquells que volgueu anar-hi. Els actors defensen els seus papers amb solvència, el ritme corre com l’aigua i a mi, personalment, em va fer molta gràcia la utilització que es fa de la música clàssica com a contrapunt a moltes escenes.
Així que sí, definitivament, tot aquell que d’aquí al 20 d’abril em pregunti per una bona comèdia per riure una estona rebrà com a resposta Tú digues que l’estimes i, per una vegada, no sentiré que decepciono al meu interlocutor.