A mi, La Gala d’Assajar és de covards va canviar-me la vida. Sé que sona místic i fins i tot una mica absurd, però és la veritat. A la meva existència hi ha un abans i un després d’aquell juliol de 2016 quan, per primera vegada, i absolutament morta de por, vaig tancar-me amb 40 desconegudes al Teatre Tantarantana per, en el meu cas, assistir a un gran procés de creació i explicar-lo al món de fora a través del meu blog i de les xarxes socials. En aquells moments, ni la gent de l’organització em coneixia gaire ni jo les coneixia gaire a elles. La seva invitació em va sorprendre i em va commoure alhora. Per què havien decidit confiar en mi? Per què havien inventat la figura de la cronista només perquè jo participés a La Gala? S’havien begut l’enteniment? On era la trampa? La meva part més cínica desconfiava de tot i la més fràgil estava morta, mortíssima, de por.

I per què tenia por? Doncs perquè aleshores no sabia que una altra manera de fer les coses era possible. Perquè durant tota la meva vida només havia conegut una manera de relacionar-me amb la feina, amb la creació i amb la resta d’humans: la desconfiança, la competència, la comparació, la necessitat de ser el millor, les relacions de poder mal entès, l’abús, el mal rotllo. Recordo que la nit anterior a aquella primera vegada no vaig poder dormir. Recordo que aquell matí al hall del Tantarantana mentre saludava tothom, em tremolaven les cames. Em feia por tot, la situació, el judici de l’altra gent, no estar a l’alçada, no encaixar, fer el ridícul…

Però aquell any, com ha passat cada any des d’aleshores, totes les meves preocupacions van resultar ser infundades.

Assajar és de covards és una mena d’oasi, un cercle màgic, on un grup de persones meravelloses demostren any rere any, sessió rere sessió que un altre món i una altra forma de fer teatre és possible. Aquesta gent, sense la qual res de tot això existiria, són les integrants de la companyia Casa Real, que a Assajar és de Covards tothom coneix carinyosament com a “estaffes” (d’staff, organització): Raquel Loscos, Rocío Manzano, Sara Sansuan, Laura Vila Kremer, Blanca Garcia-Lladó i Salvador S. Sánchez (que enguany no ha pogut participar a la Gala però que totes hem tingut molt present perquè l’hem trobat a faltar). Aquestes persones increïbles i generoses fins al moll de l’os creuen fermament en la comunitat, en la capacitat que tenim com a grup de ser més fortes que quan estem soles, en la bondat de la gent, en que només cal posar les coses fàcils per aconseguir treure la millor part de totes nosaltres, que la cooperació és més potent que la competició, que el «què necessites?» és més interessant que el «ja t’ho faràs», que les abraçades tenen més potència que els crits, que treballar amb un objectiu comú és la forma de saltar tots els obstacles, que val la pena creure en la gent, confiar, fer el salt el buit, el salt de fe, i deixar que les coses passin. I l’encerten, l’encerten any rere any. No fan teoria, ho demostren amb els fets. Posen el cos, l’esforç i les ganes i generen l’ambient perquè tot això passi. I ho fan amb un somriure i un entusiasme inesgotable.

I, què voleu que us digui, després de tot un any havent d’aguantar discursos rònecs i absurds de senyors que defensen que el geni va unit al maltractament i que és impossible dirigir un muntatge o guanyar-se el respecte d’un equip sense establir un regne del terror, això és més important que mai. Perquè demostra amb fets, no amb paraules, que això no és cert. Que aquests discursos, a banda de contraproduents, són rotundament falsos. Que potser costa més fer les coses bé, potser és més cansat, però el resultat és igual de bo i les sensacions incomparablement més positives.

I així, enguany va tenir lloc la sisena Gala d’Assajar és de Covards on, durant dos dies, totes vam desconnectar del món de fora i vam dedicar-nos a crear, cadascuna en la mesura de les nostres possibilitats. Durant trenta-sis hores, el Tantarantana s’ha omplert de dramaturgues escrivint per les cantonades, directores fent proves amb intèrprets i músiques, un grup de freelances tot terreny que han creat vestuari, escenografia i disseny de llums per a quatre muntatges mentre d’altres ens dedicàvem a registrar els fets i compartir-ho tot a xarxes… Un grup de semidesconeguts (alguns dels freelances som reincidents i ja, gairebé, família) que hem anat teixint una xarxa immensa de complicitat i gravant records que cap de nosaltres oblidarà.

Un dilluns al mes Assajar és de Covards em reconcilia amb el teatre. L’existència del corral m’ajuda a recordar que aquest altre món existeix, que és possible. Que no tot a la vida és postureig ni hipocresia, que el teatre, com gairebé tot, es pot fer per gaudir-lo, per jugar, per descobrir coses de nosaltres mateixes i de les que ens acompanyen. És aquesta sensació, per sobre de tota la resta, el que em fa repetir una vegada i una altra, la que fa que la fórmula no s’esgoti.

La meva vida seria molt diferent si no us hagués conegut, estaffes. I sé segur que seria pitjor, una mica més en blanc i negre, amb molta més por. El vostre corral, que és de totes, és una petita llar on sentir-se segura, és l’origen de tantes coses boniques que seria impossible fer-ne la llista. Gràcies per creure que això era possible i per fer-ho realitat. Us asseguro que totes som contingents però vosaltres, només vosaltres, sou imprescindibles. Us estimo amb bogeria.

[I, com sempre, un missatge pels pollastres de La Gala d’enguany. En primer lloc, disculpeu el retard de la crònica, que al final no ha estat del dia després sinó de dos dies després. El meu cos es va rebel·lar fortament en contra del final de La Gala i, en comptes d’una ressaca emocional normal i corrent, porto dos dies amb angines i 39 de febre. Dit això, ha estat màgic compartir aquests dies amb vosaltres. Em sento increïblement afortunada d’haver-vos conegut i d’haver pogut compartir totes aquestes hores amb vosaltres. Dels riures, de les abraçades, de les llàgrimes i, sobretot, d’aquella cosa que no sé posar-li nom (confiança? complicitat?) però que totes sentim dins del corral. Sou molt fortes. <3 ]